Felip VI i Catalunya

Un camí cap a la normalitat democràtica a Catalunya que obligarà l’Estat a superar els escenaris d’anomalia democràtica presents en la societat catalana. Innegables, tots, com ara que és l’única comunitat autònoma regida per un Estatut no aprovat per la ciutadania, l’existència de líders independentistes exiliats i/o judicialitzats i ser el territori de l’Estat on la reclamació d’un referèndum d’independència ha esdevingut permanent i popular. A més de singular en la mesura que no és comparable amb les demandes d’Euskadi arran de les diferències quant a població, en el PIB en relació amb el del conjunt espanyol i pel que fa al pes polític parlamentari a les Corts.

Però n’hi ha més. De subjacent n’hi ha una, d’anomalia, que s’hi suma de manera pregona, encara que els poders fàctics i institucionals pretenguin esquivar-la, relacionada amb el cap d’Estat. Efectivament, el lligam emocional d’una bona part de la població catalana amb la institució monàrquica oscil·la, segons constaten els estudis d’opinió, entre la indiferència o l’adhesió feble de l’electorat no sobiranista i l’animadversió rampant de l’independentista. Mala peça al teler, doncs, per a una dinastia que ha d’encarar el repte de superació de l’estigma incardinat en la història contemporània d’Espanya que l’associa a regressió i reacció versus els valors republicans de modernitat i progrés, que lliga la Corona al franquisme en haver jurat Joan Carles I els Principios Fundamentales del Movimiento i no haver demanat perdó durant els anys de regnat per les seva complicitat amb la dictadura.

Notícies relacionades

Les 10 comissions d’investigació sobre el rei Joan Carles frustrades al Congrés

Twitter era una cerveseria de Múnic

Avui, l’imperatiu biològic va deixant enrere la generació que protagonitzà la Transició i els dèficits no assumits que se n’arrosseguen actuen com a llast, perquè amb l’actual marc constitucional es puguin encarar el reptes de regeneració democràtica que exigeix el nou segle. I, evidentment, la corrupció engendrada i mantinguda pel rei emèrit, la incapacitat de l’actual monarca d’esdevenir model d’imparcialitat quant al procés o el seu discurs arcaic quant a l’increment de l’espiral armamentística no l’ajuden a guanyar simpaties o a esdevenir model d’exemplaritat per a les noves generacions. En definitiva, incapacitat per estar en condicions de metabolitzar la gran anomalia de la il·legitimitat de la II Restauració borbònica. Veritable pecat original, bo i atenent al fet que els electes de les eleccions del 15 de juny de 1977, malgrat que les urnes no foren convocades com a constituents, s’arrogaren la capacitat d’elaborar un text constitucional monàrquic per impedir que la ciutadania pogués optar lliurement per la forma d’Estat republicana atacada pel cop d’Estat de 1936. Una vulneració de la democràcia que donà lloc a l’«il·legal» règim del dictador Franco (tal com reconeix l’actual Llei de Memòria), patrocinador de la monarquia reinstaurada.

En tot cas, a hores d’ara, el president Aragonès i els membres del seu govern tan sols participen en els esdeveniments on concorre Felip VI si són organitzats per la societat civil, com ara la inauguració del Mobile World Congress, però no pas en els que són promoguts per la Casa Reial. De fet, en el darrer Congrés celebrat fa uns dies a Lleida, ERC aprovà «vetar» la presència de Felip VI i la dels membres de la seva família en els actes sorgits de la institució catalana. O sigui, la primera institució de l’Estat a Catalunya i el seu màxim representant continuaran impedint la presència del cap del mateix Estat. Una anomalia que crida l’atenció i que tendirà a normalitzar-se, que no només denota escassa adhesió monàrquica, sinó que actua com a avís als demòcrates espanyols i catalans que encara creuen que és possible fer viable el règim monàrquic del 78 sense resoldre les demandes democràtiques catalanes.