Netanyahu: el guerrer mediador

L’Executiu de Netanyahu ha radicalitzat la relació amb els palestins i ara el conflicte acumula desenes de morts, de nou, i un allunyament desmoralitzador de la idea que a la zona hi podrien conviure dos estats. No arregla casa seva (o sigui, no, perdó, Palestina no és de cap manera casa seva) i vol arreglar un conflicte que s’enquista, s’allarga, es dota de tancs estrangers que encara tardaran molts mesos a arribar, senyal del que es prolongarà. Mentrestant, Zelenski rep mandataris de la UE i Turquia veu amb recel que els israelians puguin arrabassar-li el paper de mediador, més aviat de quedabé. Potser és aquesta una de les poques vegades en què els EUA no fan el que dicta Israel. Sí, sí, la frase que ha llegit és molt rotunda per no tenir goteres, però sí que és cert que resulta estranya aquesta iniciativa de Netanyahu, tret que tinguem al cap el complicat tauler internacional, amb els angles de visió del problema de Síria, l’Iran, el mateix Orient Mitjà i Europa.

Europa la vella, de nou ficada en conflictes i problemes. El nostre protagonista, que ja demana pas en aquest text, va néixer a Tel Aviv el 1949, és primer ministre des del desembre passat i ho va ser també del 1996 al 1999 i del 2009 al 2021. De jove va participar en operacions militars a la Guerra dels Sis Dies, també en d’altres i, fins i tot, va arribar a capità. Un metaforista matusser diria que està bregat en mil batalles, però més aviat està bregat en la vida i en la política, que al parer d’alguns polígrafs és la continuació de la guerra per altres mitjans. Més tard va marxar als EUA a formar-se. Menys guerres i més aules. Li va anar bé. Si no a ell, al seu avenir. Li va quedar un vernís ianqui, occidental, pragmàtic. Occidental.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Va arribar al lideratge del Likud, partit israelià històric que a un li porta ressonàncies d’informació urgent de Ràdio Nacional en una tarda de diumenge de l’adolescència, el 1993, i va guanyar les eleccions del 1996, a les quals es va convertir en el primer ministre més jove de la història d’Israel. Ha sigut més anys primer ministre que ningú al seu país, té el rècord. Ni Ben Gurion. El seu nom és sinònim de poder i determinació, va ser també ministre de Finances i és hàbil en les aliances polítiques. Carrega el drama de la mort prematura d’un germà i fa cara, als seus retrats oficials, de polit congressista nord-americà del mitjà oest. Potser de l’oncle avi que és professor titular d’Història i ha vingut ben vestit al casament d’un parent. Un home d’Estat, però. Un dels grans protagonistes de la història recent. No hi ha diari del món que no l’hagi tingut als titulars. Tant de bo es fes el miracle, el de la negociació fructífera; que es faci el miracle encara que el faci el diable, diu la dita.

Netanyahu també resa, però al Déu del possibilisme, ara aliat amb intolerants, ara practicant la realpolitik. Blanquejant accions criminals del seu Estat contra els palestins, però sense fer-nos oblidar que Israel és una democràcia a la qual es pot discrepar. Una democràcia en un mar d’autocràcies àrabs. L’ull de l’huracà. El conflicte permanent, el delicat equilibri. Orient Mitjà, per si mateix una secció durant molts anys als diaris. Però el front intern també existeix i ara Yair Lapid, cap de l’oposició i ex primer ministre, encoratja vagues, aldarulls i ‘manifes’ a Israel contra el Govern de Netanyahu, que acusa d’ultra; no pocs comentaristes creuen que la reforma judicial que emprèn restarà independència al poder judicial. A tot arreu se’n fan, de bolets i jutges i reformes del poder judicial, pel que es veu. Dissabte passat, milers de manifestants van recórrer els carrers de Tel Aviv. Són marxes setmanals que també tenen lloc en altres ciutats del país. Però no és només el poder judicial el que inquieta l’oposició, sinó també possibles reformes sobre la comunitat LGTBI i sobre la decidida intenció d’expandir-se a Cisjordània. Netanyahu, l’home dels mil fronts. I ara vol mediar.