Estar bé i malament

Vaig pensar en això al llegir la primera entrevista concedida per Salman Rushdie, després de rebre dotze punyalades fa sis mesos. En un moment de la trobada, David Remnick, director de la revista ‘The New Yorker’, li pregunta com es troba d’ànim. «Bé, ja saps, he estat millor. Però, considerant el que va passar, no estic tan malament» respon Rushdie, que, com a conseqüència directa de l’atac, va perdre la visió d’un ull, certa mobilitat a músculs de la cara, i part de la sensibilitat d’una mà, a més de patir trastorn per estrès posttraumàtic. 

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Existeix una força interior que t’empeny a resumir el teu estat en un «Bé», i a aturar-te allà, per no haver d’entrar en els detalls que, inevitablement, portaran del bé al mal. En un altre moment de l’entrevista, Rushdie explica que, malgrat l’absència de sensibilitat als tous dels dits, pot escriure; simplement, ho fa més a poc a poc, cosa que fa creure que les coses van a millor. Però l’autor es refereix, en realitat, al fet de teclejar. Quan s’asseu a escriure «no passa res». Escriu, però el resultat «és una combinació de buit i porqueria» que «esborro l’endemà». 

Quan preguntes a algú com està, en el fons només li estàs demanant que et digui que està bé i que oblidi els detalls, que només serviran per recordar-te que tu, que també estàs bé, en realitat estan al mateix temps fatal.