El del mig dels Estopa

Sens dubte, aquest personatge inventat que no simpatitza amb els germans Muñoz no és tampoc Jordi Évole, que comparteix amb ells cançons, vídeoclubs d’infància a Cornellà i la intuïció que les coses poden ser serioses, però no avorrides (o avorrides, però mai serioses). Els músics i el periodista semblen galetes d’una caixa assortida: fets de la mateixa massa, només amb algun detall (una capa de xocolata, mitja cirera confitada) diferent.

‘Salvados’ estrena temporada diumenge amb ‘Tres en la carretera’, una ‘road movie’ d’aquest trio que es va projectar l’altre dia als cines Aribau. Entre altres coses, sembla la confirmació del tema ‘El del medio de Los Chichos’, el que se’ls apareixia en somnis. Tot i que el del mig dels Estopa és Évole, que surt el cap entre els dos seients davanters (com fèiem nosaltres en el viatge al poble per preguntar: «¿Falta gaire?»), perquè abans s’ha quedat adormit. Això va de confessions i una és que el periodista pateix narcolèpsia: cau fulminat si alguna cosa l’emociona molt o li fa molta gràcia. En una escena clau de la pel·lícula, quan beuen en un bar musical de carretera unes gerres mentre parlen d’hipocondries i colonoscòpies, José Muñoz deixa anar que un amic li va dir: «Jo és que ja pixo en Morse». La rialla és triple, fins que Évole abraça David Muñoz per darrere, com si li volgués fer una maniobra de Heimlich beguda: «Agafa’m, agafa’m, agafa’m». I llavors es desploma. Ha tingut un dels seus atacs. I és normal, perquè aquest viatge és així d’emocionant, així de divertit. Jo, a la butaca, pensava en un acudit: «Van dos i cau el del mig», potser perquè volia sumar-me a aquest festival d’amistat en el ‘crac’ dels 40.

Lord Byron va escriure que la mitjana edat és la pitjor de les edats mitjanes. Però això és perquè no va beure’s unes canyes amb ells, que no eviten el tema, però li estalvien importància. Aquesta és la crisi a la qual se’t posa cara de Bisolgrip Forte, a la qual perds de tot menys quilos, a la qual et tornes com un nen afligit amb arrugues i algun pèl a l’orella, quan l’olor de mandarina et recorda una cadira incòmoda d’hospital, perquè comences a perdre gent, la gran sobretot, així que estàs sol a la primera línia de trinxera. «És quan gires al pernil. Però la veritat és que l’altra part està molt més seca», diu Évole. «Doncs jo crec que, si continues jugant a la videoconsola sense parar, no et fas vell mai», fa broma David Muñoz, que en una habitació d’hotel amb tres llits plegables afegeix que ell vol pensar que el seu pare no es morirà mai (perquè, entre altres coses, s’ha guanyat ser etern).

Notícies relacionades

La història d’amor entre Rosalía i Estopa

El motiu pel qual els Estopa ja no apareixen a Twitter

Els Muñoz i Évole, en un rondo de confidències i acudits, parlen de paternitat, d’absència, de mai oblidar d’on vens per saber com has arribat fins aquí. Xerren, en definitiva, de les coses que importen, almenys a mi. «¿Els teus pares quins cotxes van tenir?», li pregunta David al periodista. I entens perfectament la pregunta (els meus, un Seat 850, un Ford Orion i un Xantia, això us agradarà, amb una matrícula eròticament prodigiosa: 6996-PN), perquè un és la seva nevera d’infància, esl vehicles que els seus pares es podien permetre, la primera pel·lícula amb nus que va poder veure sense codificar al Canal + i el que es percebia com a luxe (sopar pizza Tarradellas en divendres, per exemple).

 No sabem on els porta aquest cotxe sense direcció assistida ni aquesta pel·lícula sense direcció aparent (però molt ben dirigida i escrita, plena d’una cosa difícil de taxar: l’encant i la humilitat no impostada). Jo fantasiejava que arribessin a una cascada o, millor, a Zarza-Capella, el poble extremeny dels Estopa. D’allà surt tot. L’avi Jose, que enviava des de la guerra cartes a la seva nòvia per dir-li: «Quan aquesta foto parli deixaré d’estimar-te». O l’avi Pablo, conegut com a Pablo Sardinas (¡molt millor que Pedro Navaja!), perquè venia aquest peix a la sortida de l’església. Però, en realitat, en cap moment vaig preguntar: «¿Falta gaire?», perquè el destí no importava, perquè el que importava era el viatge, tal com el que importa és, sempre, no el tresor, sinó el mapa del tresor.