Le fumoir Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Mario Vargas Llosa | ‘In mendacio veritas’
He vist Mario Vargas Llosa diverses vegades en la meva vida, tot i que ell no ho sap. Va viure, com jo, a Bolívia, París, Madrid i Barcelona, i aquí s’acaben les nostres semblances, malgrat que la meva admiració per aquest immens escriptor valent mai s’acaba.
La primera va ser passejant un matí de Sant Jordi d’un any qualsevol pel passeig de Gràcia. Em va cridar l’atenció el tarannà aristocràtic de qui encara no era aristòcrata. La més emocionant, durant el comiat de Jorge Edwards com ambaixador de Xile a París, el 2014, a qui Vargas va retre homenatge amb un sentit discurs en el vibrato tan seu, que Edwards, ajustant-se uns quevedos sobre uns ulls vivíssims, va respondre amb una anècdota a priori banal sobre un oncle seu, que tanmateix tancava tota la poesia que només la prosa de l’Amèrica hispana és capaç d’exportar.
L’última ha sigut avui a l’Institut de França, seu de l’Acadèmia Francesa, un temple laic del XVII a un pont del Fumoir, un de litúrgies maçòniques i fundat per un príncep de l’Església. Un edifici que és una meravellosa contradicció.
Sota la cúpula del Quai de Conti ha sigut investit avui Don Mario, vestit amb l’uniforme de rigor, brodat de fulles d’olivera verda i or i portant l’espasa que va rebre dies abans del ‘Secretari perpetu’ de l’Acadèmia –així es fa dir–, una senyora elegant i menuda, de rostre determinat i experta en l’URSS. Avui és també coneguda per ser la mare d’un famós escriptor. L’ingrés a ‘l’Académie’ dona dret a la immortalitat, per molt que MVLL ho sigui des de molt abans que els francesos se n’adonessin i editessin la seva obra completa embolicada amb l’ermini de La Pléiade. Carmen Balcells, com a papessa que va ser, va decretar per ella mateixa i davant seu la ‘vita aeterna’ quan va acollir un jove ‘Varguitas’ sota la seva capa de porpra literària, a finals d’uns anys seixanta en què el circ itinerant del Boom va plantar la seva carpa i la seva bohèmia ‘cool’ en aquella Barcelona que Jaime Gil de Biedma va descriure com «de color de colom brut», i que sota de la brutícia amagava un llustre cultural que ja mai vam tornar a veure.
Julio Ramón Ribeyro, escriptor peruà, va dir: «No concebo la meva vida més que com un encadenament de morts successives». La de Vargas Llosa, per contra, és una vida que és rosari d’altres moltes, a quina de més fascinant. Va ser comunista i avui és liberal. Es va casar amb la seva tieta i després amb la seva cosina. Va catalogar llibres i làpides. Va ser locutor de ràdio. Va voler ser president contra un japonès que anomenaven ‘El Chino’. És un plebeu a qui van fer marquès. Va estar a prop de l’apatrídia i és avui un home universal, un cosmopolita que es declara culpable del que va ser execrable delicte en temps de Stalin. Va néixer peruà, és espanyol, i, des d’ahir, un ‘Immortal’ francès.
La seva és una d’aquelles biografies en què la genialitat s’obre pas amb dificultat davant els elements. Allà on molts moren ofegats a la vora, Vargas Llosa va nedar fins abraçar la sort. La seva vida li fa pensar a un què cony ha fet amb la seva, i alhora el convida a no defallir en l’intent, ja que la vida no és sinó un intent. Tot en ell és una bonica ambivalència, un prodigiós cabdell del destí, una interminable sorpresa de màgic surrealisme.
Entretots
El 2010 va guanyar el seu Mundial de futbol a Estocolm. Mai un premi va ser tan merescut. Alguns anys després del del seu amic i antagonista, davant un altre pilot d’acadèmics, el ‘Messi’ d’Arequipa va poder per fi mirar als ulls al ‘Maradona’ d’Aracataca. El llorer suprem va decretar un armistici definitiu en una guerra mai declarada i va perpetuar l’Schadenfreude de bona part de l’esquerra literària, de qui es va distanciar el 1971, després que Fidel Castro enviés Heberto Padilla a la presó durant trenta-vuit anys. A ell se’l va intentar enviar a la de l’ostracisme, però va saber fer cabrioles amb un enginy que li ha procurat la glòria literària.
Umbral deia que s’havia de viure escriptor, i França l’hi va permetre a Vargas Llosa en els primers 50, ja que si alguna cosa té aquest país és que sap cuidar els seus intel·lectuals. Per això la cerimònia d’ahir va ser una consagració laica que tancava el cercle d’un recorregut vocacional que va començar en aquesta mateixa ciutat. Vargas va ser investit per l’espasa en aquesta cort republicana que es té en una sala rodona, mentre evocava l’adulteri tràgic de la Bovary davant la mirada fraternal de qui va ser Rei i sempre va ser amic. Va respondre al seu discurs Daniel Rondeau amb una càlida benvinguda al primer acadèmic francès que escriu en espanyol al «tabernacle de la llengua francesa», una lògia que busca atiar el foc de la immortalitat davant el que és efímer a través de la literatura, que no és, segons ell, sinó «la veritat per la mentida». ‘In mendacio veritas’.
