Jordi Pujol, l’home gran que va fallar al jove que va ser

Amb més o menys intensitat, els amics i devots del pujolisme s’han encarregat, a poc a poc i amb constància, de refer el mal fet, de blanquejar el personatge, a mig camí del Moisès que no podrà creuar el Jordà ni entrar a la Terra Promesa i de l’home abatut per un final de la vida (recordem que està pendent d’un judici per corrupció i altres foteses) esquitxat de seqüències catastròfiques per a la seva imatge. Des de fa més de cinc anys, els del Tagamanent organitzen revisions de la seva obra de govern amb conferències al Cercle Artístic. També hi ha hagut homenatges i reconeixements públics, alguns amb sordina, però l’esclat de la diguem campanya ha arribat en els últims mesos, just després de l’ictus que l’expresident va patir. Ja havia intervingut fa un any en un acte al Paranimf de la Universitat de Barcelona (‘Escolta, Europa’), però el retorn pujolista s’ha concretat amb l’assistència, al desembre, a la celebració del 90è aniversari del Parlament de Catalunya i, aquesta mateixa setmana, amb la presentació de la candidatura de Xavier Trias, amb la capella ardent per Josep M. Espinàs i, sobretot, amb la presentació de la reedició comentada i ampliada del primer llibre de Jordi Pujol: ‘Des dels turons a l’altra banda del riu. Entre l’acció i l’esperança’ (Editorial Comanegra) a la Llibreria Ona.

Notícies relacionades

Les infinites resurreccions en l’esfera pública de Jordi Pujol

La Sagrada Família

Pujol ha tornat. Ha tornat «l’ànima del president», com va dir Iolanda Batallé. Una ànima que «és la llavor de tot» i que es concreta, aquesta ànima, en unes notes escrites a la presó entre 1961 i 1962, publicades el 1978 i ara recuperades, amb un pròleg que és alhora programàtic i enigmàtic. «Tant de bo», afegia Batallé, «que aquest esperit s’empelti en les noves generacions de patriotes». Els turons de Pujol eren l’espai on es refugia l’exèrcit després d’una derrota, amb la idea de crear un nou exèrcit, renovat moralment. Ho eren i sembla que ho tornen a ser. Era la consigna dels anys 60 i ho és ara, en l’homenatge als seus 93 anys. L’editor Joan Sala ha proclamat que és necessari que les noves generacions sàpiguen qui va forjar el país, «lluny del soroll que hi ha al voltant del president». Home sí, soroll n’hi ha, i més que n’hi haurà quan se’l jutgi. Més que soroll: canonades a la línia de flotació. La Llibreria Ona havia de ser una onada de reconeixement i a fe que va tenir moments per treure pit, com l’ornament musical amb ‘El cant de la senyera’ en record dels Fets del Palau o com els aplaudiments animats del públic. Però no va deixar de ser, alhora, una espècie de litúrgia terminal, amb el Pujol de sempre, mig de broma, mig transcendent, mig Capri que busca les ulleres perdudes i mig Moisès que clama contra el poble: «El Senyor, per culpa vostra, es va irritar contra mi i no em va escoltar».

Actuar ja és fora del seu abast, com ell reconeix en el pròleg. «I l’esperança potser també». Només li queda assistir («la meva primera obligació és mantenir-me viu») a l’intent de resurrecció moral que, al cap i a la fi, és la seva principal obsessió, orquestrada per ell mateix, des de la talaia de qui sap que, en el fons, està sol. Aquell home gran, «molt gran», estava content de ser a la Llibreria Ona i de recuperar el primigeni Pujol sacrificat que apostava per la dignitat d’una nació: «He fallat al jove que jo era», va dir. «Tinc convicció, fe, esperança, tot el que vulgueu, però no puc estar content; ni amb mi mateix ni amb molta gent». Aquell home vell escriu ara des de la presó d’una ànima tocada.