El Regne Unit, amb l’aigua fins al coll

L’editor de les pàgines d’economia del diari The Guardian, Larry Elliott, ha publicat aquesta setmana un interessant article en el qual analitza el model productiu britànic fins al moment del divorci d’Europa, basat «en un subministrament il·limitat de treballadors barats». Ara, per contra, les empreses han d’invertir més en productivitat i afrontar un cost addicional per disposar de mà d’obra qualificada més cara. Alhora, el sector públic ha d’afrontar reclamacions salarials al disparar-se la inflació, incompatibles amb el programa d’austeritat que defensa el primer ministre, Rishi Sunak, radicalment diferent al que va enunciar l’antecessora, Liz Truss, durant el seu breu pas pel 10 de Downing Street i que va estar a punt de dislocar l’economia britànica.

El Govern es dirigeix així cap a unes pròximes eleccions regionals i locals, el 4 de maig, en les quals el Partit Conservador pot experimentar un daltabaix històric sense que el Partit Laborista l’hagi de fer passar per l’adreçador. Keir Starmer està en condicions d’aconseguir un gran triomf sense sortir del camí de la prudència, però potser aquesta sensació que té el triomf a la butxaca l’allibera d’adoptar més compromisos i de desacreditar amb més determinació l’aplicació del Brexit gestionada pels conservadors, ara amb l’aigua fins al coll. O potser, com va passar amb el seu antecessor, Jeremy Corbyn, continua sent molt influent el corrent Brexiter en el si del laborisme per forçar la màquina quan encara queden relativament lluny les pròximes eleccions legislatives.

¿Quant pot resistir una majoria parlamentària desprestigiada en suport d’un Govern que ha de gestionar en certa manera la decadència? En aquests i altres termes, la pregunta es repeteix en diferents àmbits en què es percep una degradació accelerada de la situació i cada vegada són menys els que pensen que el Govern de Sunak està en condicions de treure el país de l’encallador. El setmanari The Economist reclama millors gestors per créixer de pressa, un acadèmic de la London School of Economics veu imprescindible una revisió immediata de l’enllaç amb la resta d’Europa i s’apropia del carrer la impressió que l’única promesa de futur és estrènyer la bossa, mentre que la City tem que la lliura es ressenti d’una contracció excessiva de l’economia.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Abunden menys els símptomes d’alarma en una part important de l’opinió pública quant al paper que correspon al Regne Unit a escala global. La brillantor escènica del comiat dispensat a Isabell II va restablir en la memòria de molts britànics el record, pot ser que l’enyorança, de temps passats tinguts per gloriosos. La precisió mil·limètrica de la representació funerària, transmesa a tothom, va desfigurar la realitat objectiva d’una crisi profundíssima que fa frustra el pacte social i que deixa al descobert les debilitats d’una gran economia, víctima de l’error sense pal·liatius que va ser el Brexit. Un error del qual, per cert, ningú se sent especialment responsable, probablement perquè van ser tants els que el van provocar que les culpes s’han diluït.

Un editorial del diari Le Monde resumeix així les conseqüències que tindrà la demora a admetre que la sortida de la Unió Europea va ser un disbarat: «Com més triguin els polítics britànics a reconèixer i trobar remeis al gran embolic del Brexit, més probable és que persisteixi la inestabilitat en la democràcia més antiga d’Europa». Pocs dubtes hi ha quant als efectes de la tardança a fer el salt dels remeis a curt termini a un canvi complet en les relacions del Regne Unit amb l’altre banda del canal de la Mànega. Especialment, després que la guerra d’Ucraïna hagi activat els mecanismes de cohesió europea i el Brexit s’hagi convertit en l’exemple incontestable que fora del club cada dia comença amb tempesta. Dit d’una altra manera, sortir de la Unió Europea és mal negoci, especialment en moments d’incertesa extrema com els d’avui.