NEWSLETTER

Els afalacs d’anada i tornada de Jordi Pujol

FERRAN NADEU

Qui va ser president de la Generalitat durant 23 anys i qui per a molts continua sent «el president» ha reaparegut en públic per presentar el seu llibre de joventut Dels turons a l’altra banda del riu, en el qual va dibuixar, en plena dictadura, el seu projecte de la Catalunya que va voler presidir i que va presidir. Pocs dies abans es va veure Jordi Pujol xiuxiuejant amb el líder actual de l’oposició, Salvador Illa, a la capella ardent de Josep Maria Espinàs, amb qui va mantenir una relació distant basada en el respecte mutu, una cosa poc freqüent en el personatge amb més poder a la Catalunya de l’últim quart del segle passat. La sortida a escena de Pujol es produeix pocs mesos abans del judici per frau a la hisenda pública i després de mesos de rebre desenes de persones al seu despatx, pel qual han passat més dirigents de l’actual Govern i de l’actual oposició que del seu actual partit o del que en queda. Fa dècades que Pujol pensa en el seu funeral i quan era president sabia com activar l’ego de periodistes i directors de diari perquè no l’apallissessin o ho fessin amb guant de seda després d’un llarg rotllo per telèfon en què es barrejaven les confidències personals amb les polítiques. Durant aquesta desfilada íntima pel seu despatx, pel qual també han passat periodistes, escriptors, cineastes, empresaris i financers, Pujol ha desplegat les seves arts amatòries i a tots els ha considerat part del seu llegat. Es vanagloria de coses tan dispars com que una persona com José Montilla, a qui freqüenta sovint, ocupés el seu lloc o que Esquerra torni a tenir un paper central en la política catalana, com el va tenir en la Segona República.

Té raó Pujol quan reivindica que la Catalunya del segle XXI no s’entén sense el seu llegat, per bé i per mal. El pas del temps sempre idealitza el passat i recordem que en la seva època es feien carreteres fins i tot si els alcaldes del seu partit s’hi oposaven, s’instal·laven fàbriques japoneses que no marxaven a la primera de canvi o el president de la Generalitat plantava cara als manifestants en contra seu en lloc d’encapçalar-los, com va fer Artur Mas. Tot això passava amb Pujol al comandament, tot i que el seu autèntic llegat implica determinar què no hauria passat sense la seva presència. Pujol és un mestre dels afalacs d’anada i tornada i sempre que intueix que el seu funeral pot estar a prop desplega totes les seves arts amatòries amb els qui glossaran la seva figura. No és gaire diferent del que va fer durant la seva vida política, atraure els focus perquè a les bambolines passés el que havia de passar perquè la funció seguís.

Temes:

Salvador Illa Cas Pujol ERC - Esquerra Republicana de Catalunya Jordi Pujol Josep Maria Espinàs

Inicia sessió 0 Comentaris