Article de Jordi Puntí Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Veus de l’edat provecta
Ha d’arribar un moment en el qual comprens que vius un temps afegit, i fins i tot els records són tan intemporals que millor viure a fons el present
Aquesta setmana ha començat amb l’adeu, als 95 anys, de Josep M. Espinàs i segueix amb el de Burt Bacharach, aquest dijous, als 94 anys. Es portaven poc més d’un any, però és veritat que en edats tan provectes les diferències són irrellevants. Deu ser aquell moment en què comprens que vius un “temps afegit”, com deia l’Espinàs, i fins i tot els records són tan intemporals que val més viure a fons el present. Tot això, és clar, si el cap i el cos t’acompanyen, i és tot un privilegi que aquesta vitalitat encara es tradueixi en creació.
L' Espinàs va publicar en aquest diari fins als 91 anys. Els últims tres anys, Burt Bacharach ha participat en un musical, ‘Some lovers’, i un disc notable, molt del seu estil, ‘Blue Umbrella’, i a més s’anuncia un disc nou amb gravacions inèdites de quan va col·laborar amb Elvis Costello. Ja fa deu anys que Bacharach va publicar unes memòries amb títol de cançó, ‘Anyone who had a heart’. Hi repassava la seva vida, des del nen que estudiava piano i amagava que era jueu en un barri catòlic i mostrava com aquell instint musical s’havia desplegat —junt amb el lletrista Hal David— en un cançoner impressionant que va definir la música melòdica durant més de mig segle.
Entretots
Aquesta saviesa de l’edat provecta també és present a l’obra de l’escriptora Cynthia Ozick, que als 94 anys continua activa i en fa dos va publicar una novel·la curta, ‘Antiguitats’. Ara s’acaba de traduir a l’editorial Labreu i fa uns dies la vam presentar a la llibreria Finestres. Amb un estil esmolat, culte i irònic, que destil·la tota una vida de presència del judaisme, Ozick fa parlar un vell advocat que en solitud recorda una episodi de la infantesa en un internat d’estil anglès, on va conèixer un noi enigmàtic, jueu errant. Un misteri de la memòria tèrbola impregna el relat. En entrevistes recents, Ozick declara que la seva edat no és cap mèrit a l’hora de valorar la qualitat del que escriu i, encara que no hi acabo d’estar d’acord, ho entenc com l’esforç de desvincular-se del present: tard o d’hora ella morirà, però la seva veu seguirà viva.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
