Vinícius

Notícies relacionades

Vinícius, ous i cargols

Twitter era una cerveseria de Múnic

Paral·lelament a allò de Vinícius, a Espanya també es debat aquests dies sobre la reforma de la llei del ‘sí és sí’ (que ja sembla més aviat del ‘no és no’ per la resistència a canviar-la per corregir els efectes indesitjats que gebera per part d’alguns dels seus creadors) i sobre si els gossos de caça s’han d’incloure o no entre els animals a protegir per llei, però la discussió que predomina sobre la resta de temes d’actualitat, inclosa la separació de Mario Vargas Llosa i Isabel Preysler i la cançó que Shakira va dedicar a Gerard Piqué i a la seva nova nòvia, que ja va quedant a distància, per sort, és la de si Vinícius ha de ser protegit de les provocacions dels rivals d’altres equips a part que ho faci l’àrbitre, així com dels insults que rep dels aficionats als estadis en els quals juga el seu equip. El problema de Vinícius s’ha convertit, per tant, en un problema nacional sobre el qual tothom es manifesta, sàpiga de futbol o no, com correspon a una figura del futbol que, a més, juga a l’equip d’Espanya per excel·lència. Poc importa que a les seves files ja només s’alineïn normalment un o dos jugadors espanyols i que la resta sembli una representació de l’ONU, com passa amb gairebé tots els clubs de futbol d’Europa.

En aquestes circumstàncies, sorprèn encara més la insistència d’alguns comentaristes a defensar Vinícius acusant de racisme els aficionats que l’insulten, més enllà que molts siguin racistes, sens dubte. L’acusació de racisme valdria si Vinícius fos l’únic jugador negre del Reial Madrid, però resulta que més de la meitat de l’equip ho són i ningú els insulta com a ell o, si ho fan, es consideren insults normals en uns estadis als quals sembla que molta gent va per desfogar-se i per donar el pitjor d’ells, més que no pas per disfrutar del joc. El lamentable i perseguible per llei succés del ninot penjat d’un pont de Madrid amb el nom de Vinícius en clar missatge d’hostilitat cap a ell no seria més que un altre de nou en el trist i llarg rosari d’incidents i agressions que envolten un esport que, per la raó que sigui, canalitza la violència d’una societat malalta que confon un equip de futbol amb un exèrcit i els colors d’una samarreta (que, a més, canvien en funció del negoci econòmic) amb una ideologia, una ciutat o un país. Malaltia a la qual contribueixen molt sovint els presidents i entrenadors d’aquests equips (¿qui no recorda Mourinho?) i els propis jugadors aclamant els aficionats amb els seus gestos com si anessin junts a una batalla en comptes de limitar-se a jugar al futbol, que és per al que els paga el club. Qui provoca qui és una cosa molt discutible des d’aquest punt de vista i les autoritats esportives i els governs s’haurien de prendre el problema seriosament, ja que la violència sense controlar és matèria perillosa i molt contagiosa, i més en un país tan polaritzat com Espanya, on qualsevol tema serveix per a la discussió irada.