Article d’Adela Muñoz Páez Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
L’Iran: ¡dona, vida, llibertat!
Aquest any vull dedicar el Dia de la Dona i la Nena en la Ciència a les brillants científiques iranianes que estudien ciències o enginyeria i s’enfronten a enormes traves que els impedeixen arribar a llocs de responsabilitat
Quan el 2017 es va publicar el meu primer article a EL PERIÓDICO, jo estava viatjant cap a l’Iran per participar en un congrés científic sobre la radiació sincrotó organitzat amb motiu de la construcció d’una font d’aquesta radiació en aquest país. Després d’haver treballat en fonts de França, la Gran Bretanya, el Japó, els Estats Units i Alemanya, va ser emocionant ser testimoni de la il·lusió de la comunitat científica iraniana pel desenvolupament d’una potent eina per fer el seu treball d’investigació. No obstant, des del començament del meu viatge, el que més va atraure la meva atenció van ser les dones iranianes, especialment les científiques. Les doctorandes i les ponents del congrés em van semblar enlluernadores, l’antítesi del que en el món occidental solem associar a les musulmanes, generalment dones de cultura àrab que tenen rols socials i familiars subalterns, situació diferent de la cultura persa. Les iranianes que vaig tenir ocasió de conèixer tenien grans ambicions personals i professionals i, malgrat només mostrar la cara i una petita part dels cabells, resultaven extraordinàriament atractives.
Sorprenentment, malgrat les limitacions en el percentatge de dones que podien accedir a determinades carreres, més del 60% de l’alumnat universitari eren dones i la seva presència era majoritària en les carreres tecnològiques. Però, al parlar amb les científiques que vaig conèixer, resultava descoratjador conèixer les enormes traves que havien hagut de superar per continuar avançant en els seus estudis i els petris sostres de formigó que els impedirien ocupar llocs de responsabilitat en laboratoris i facultats, per molt brillant que fos la seva trajectòria.
Després de la meva estada a l’Iran, un país molt atractiu pels seus monuments, la seva cultura, el seu menjar i, sobretot, la seva gent, el president Trump va declarar que el país formava part de l’eix del mal, per la qual cosa la seva moneda es va devaluar més d’un 30%, l’economia es va ensorrar i la construcció del sincrotró va quedar en suspens. Tanmateix, la lluita sense treva que les iranianes tenien contra el vel, en què cada dia lluitaven per guanyar mil·límetres de cabells destapats, va continuar avançant sota el relativament tolerant Govern del president Rouhani. No obstant, l’arribada al poder del president Raisi, el 2021, va comportar un enduriment de les condicions de vida de les dones que va tenir un desenllaç tràgic a finals del 2022. El 14 de setembre, Mahsa Amini, una noia de 22 anys d’origen kurd, va tenir la mala sort de creuar-se amb un policia de la moral molt més estricte que els que devien estar al meu voltant durant la meva estada a les ciutats de Qazvin, Esfahan i Teheran, el maig del 2017. Llavors vaig veure infinitat de vels a punt de caure del cap de les dones iranians, pentinades i maquillades formidablement, i el delicat gest amb què se’l recol·locaven maquinalment, i malgrat tot no vaig observar cap detenció ni tan sols una mirada reprovatòria. Tanmateix, a Mahsa Amini li devien clavar tal pallissa per portar el vel mal posat que va entrar en coma i, malgrat que la van traslladar a un hospital, va morir el 16 de setembre. Aquesta mort ha sigut un punt de no retorn, perquè ha aixecat una onada de protestes a l’Iran, amb una repressió que ja ha causat més de cinc-centes víctimes mortals i gairebé vint mil detencions. Malgrat això, les manifestants i els nois que s’hi han afegit, no s’han rendit i el crit de ‘¡Dona, vida, llibertat!’ se sent cada cop més fort, havent fins i tot arribat el 17 de gener a la torre Eiffel de París i havent fet que el Parlament Europeu condemni oficialment la repressió de les manifestacions.
Entretots
Aquest dissabte se celebra el Dia de la Dona i la Nena en la Ciència i aquest any vull dedicar-lo a les científiques iranianes que, malgrat les múltiples traves, estudien graus de ciències o enginyeria i obtenen excel·lents qualificacions, i després de graduar-se, encara sabent les limitacions que tenen per desenvolupar una carrera científica, fan tesis doctorals com si els hi anés la vida.
La determinació de les científiques iranianes és la que es pot veure en les joves que ara arrisquen la seva vida al treure’s el vel al carrer a les principals ciutats iranianes i continuen cridant cada nit des de la seva finestra ‘¡Dona, vida, llibertat!’
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
