El problema recargolat del canvi climàtic

Durant la dècada de 1930, els clorofluorocarbonis (CFC) van començar a utilitzar-se industrialment com refrigerants i propulsors d’aerosols. Tanmateix, a principis de la dècada de 1970, els científics van descobrir que, quan els CFC arribaven a l’estratosfera, desencadenaven una reacció química que degradava la capa d’ozó. Una mala notícia perquè, quan s’elimina l’ozó, augmenta la quantitat de la radiació solar ultraviolada que incideix sobre la Terra. Aquesta radiació resulta perjudicial per als organismes ja que pot destruir l’ADN, fer malbé les cèl·lules i afavorir el desenvolupament de processos cancerígens. Sense la capa d’ozó, no existiria la vida tal com la coneixem al nostre planeta. 

En el transcurs de la seva investigació sobre els CFC, un dia, al ser preguntat per la seva dona sobre com li anava la feina, el químic Frank Sherwood Rowland va comentar: «la feina va molt bé, però pot significar el final de la humanitat». Que això no passés va ser gràcies, en part, al seu esforç, i al de Paul Crutzen i Mario Molina, que van compartir amb Rowland el premi Nobel de Química el 1995 per la seva investigació que relacionava clarament els CFC amb l’erosió de la capa d’ozó. 

Tot i això, el coneixement científic per si sol no era suficient per solucionar el problema. Va caldre esperar fins a la dècada de 1980 perquè els governs comencessin a fer passos per prohibir l’ús dels CFC, decisió que es va accelerar després del descobriment d’un forat a la capa d’ozó sobre l’Antàrtida el 1985. Dos anys després, la comunitat internacional adoptava el Protocol de Mont-real, un acord global per a la reducció progressiva de les substàncies que consumien l’ozó, incloent-hi els CFC. L’esmentat protocol ha sigut qualificat per l’exsecretari general de les Nacions Unides, Kofi Annan, com «l’acord internacional més exitós aconseguit fins ara». Gràcies a això, la destrucció de la capa d’ozó es va poder aturar, i s’espera la seva pràctica restauració cap al 2050. 

El Protocol de Mont-real representa la resposta ideal als riscos existencials d’origen humà: es dona crèdit a la ciència, es dissenya una solució tècnica i política i s’implementa ràpidament. Entre els treballs de Crutzen, Molina i Rowland sobre els efectes destructius dels CFC i l’adopció del protocol va passar poc més d’una dècada. Això és exactament el que es pretenia fer amb el canvi climàtic, sense que encara s’hagi aconseguit. I, probablement, la principal raó per fer-ho no resideix en la incapacitat dels polítics, en conspiracions de poders ocults o en l’apatia de la població, sinó en la mateixa naturalesa del desafiament del canvi climàtic: tècnicament afrontem un «problema recargolat» (busquin l'expressió posada entre cometes a Viquipèdia)

Notícies relacionades

Així va aconseguir salvar la humanitat la capa d’ozó de la Terra fa 35 anys

El planeta que deixem: aquest és el (preocupant) llegat mediambiental per a les generacions venidores

Mentre els CFC estaven en gran manera limitats als refrigerants i els esprais d’aerosols –una part molt petita de l’economia–, els combustibles fòssils són a tot arreu i són la base de l’actual model de desenvolupament social i econòmic. Així mateix, mentre els efectes de la destrucció de la capa d’ozó van poder ser visualitzats de manera immediata i innegable –en forma d’un forat gegant sobre el Pol Sud– els efectes del canvi climàtic tenen efectes retardats, de vegades camuflats entre la variabilitat natural dels fenòmens meteorològics extrems. I d’altra banda, mentre moltes de les grans companyies fabricants de CFC havien començat a treballar en substituts efectius anys abans de l’adopció del Protocol de Mont-real, no hi ha una substitució tècnica universal, ràpida, simple i barata, al petroli, el gas natural i el carbó, que junts cobreixen gairebé el 81% de la demanda mundial d’energia primària. 

Els líders polítics de 1987 no eren més savis que els actuals. Ni les indústries ni els ciutadans tenien un grau de conscienciació més gran i compromís mediambiental. Simplement, eliminar els CFC era una tasca molt més fàcil.