¿Què ha dit el Tribunal Suprem?

El primer és dilucidar què ha dit el Tribunal Suprem, que no és tan senzill d’interpretar. D’una banda, confirma el criteri que ja va expressar dies enrere el magistrat Llarena al voltant del fet que la sedició ha quedat derogada i que la malversació manté la seva gravetat, malgrat l’esforçada reforma que va fer el Parlament d’aquest delicte i que per això, al final, com els vaig advertir, és molt probable que no serveixi absolutament per a res als efectes polítics que es perseguien.

Però respecte a la sedició, el Tribunal Suprem expressa un criteri titubejant. Després de confirmar la derogació de la sedició, reafirma també que, al contrari del que òbviament desitja el legislador, els fets del procés no queden embeguts en el delicte de desordres públics, sinó que actualment, en cas de no haver sigut realitzats amb violència, queden en un «buit normatiu». Buit normatiu efímer, ja que en la mateixa resolució els acaba incloent en el marc del delicte de desobediència... Per tant, el que més aviat sembla és que el Tribunal Suprem es permet donar la seva opinió al legislador sobre que els fets del procés mereixerien un concret delicte sancionat de manera greu.

I tot això per afirmar que aquest delicte va ser la sedició, reafirmant la seva lectura d’aquesta entorn del fet que no exigia violència, sinó només alçar-se tumultuàriament, «fora de les vies legals», amb una interpretació del verb ‘alçar-se’ al marge del que diu la Reial Acadèmia Espanyola –tot i que la sentència va dir el contrari–, que l’equipara amb ‘sublevar-se’, i dona així origen, com es va veure, a la primera «sublevació» no violenta –ni amb amenaça d’aquesta– de la història del món. I és que, com va dir la sentència, els acusats no tenien manera evident de mitjans per oposar-se a la força de l’Estat.

Tanmateix, en la sentència, a l’abordar els actes multitudinaris de «protecció» d’urnes que van donar lloc a aquelles inopinades actuacions policials que van quedar gravades en càmeres i retines, es van barrejar aquests actes, per si això encara fos poc, amb la mobilització davant la Conselleria d’Economia. Al contrari, en aquesta última interlocutòria se separen els dos relats i s’afirma que ‘els Jordis’ sí que podrien ser condemnats ara per desordres públics, a diferència de la resta de condemnats, que no van participar materialment en cap acte similar als d’aquell 20 de setembre.

Segons la meva opinió, el Tribunal Suprem no pot tornar a jutjar fets que ja van ser jutjats. Pot adaptar les penes que va imposar, però no pot dir que un delicte ja s’ha derogat i, tot seguit, dir que el delicte existeix per a ‘els Jordis’ considerant ara rellevants per al terme ‘violència’ actes que la sentència al seu dia va qualificar indistintament junt a les barreres humanes del dia del referèndum. Aquesta requalificació no és una mera revisió de la condemna, sinó un nou judici sobre els fets incompatible amb la cosa jutjada.

Notícies relacionades

ERC acusa el Suprem de donar un «cop a la democràcia» a l’aplicar la reforma penal

El PP celebra que el Suprem hagi «corregit» Sánchez i sigui un «contrapès» al Govern espanyol

Això, a més, torna a sumir en la incertesa els reus que són a l’estranger, particularment Marta Rovira i Clara Ponsatí. En principi, segons l’última ordre de processament del magistrat Llarena, se’ls imputava només un delicte de desobediència. Però el seu procés és diferent del ja jutjat el 2019, i aquest últim no té influència ni fàctica ni jurídica sobre seu. ¿Seria factible que el Tribunal Suprem realitzés una nova valoració dels fets i els imputés noves figures delictives si tornen a Espanya? En principi, no, però vista la relectura dels fets respecte a Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, no es pot excloure res. A més, una ordre de processament no és una resolució immodificable, en absolut.

Confiem que pròximament hi hagi una mica més de seguretat jurídica respecte a tot aquest assumpte. Hi insisteixo, els reus no són personatges de ficció. Tampoc els ciutadans som espectadors d’una platea.