Dora María Téllez, la irreductible Comandant Dos

Téllez té ara 67 anys i és una dels 222 presos polítics que Daniel Ortega ha expulsat del país. No sembla quedar rastre de la timidesa de la seva joventut, però sí la clara determinació de continuar lluitant per la democràcia, la llibertat i els drets humans a Nicaragua. Ara, l’opressió té el rostre del seu antic company d’armes. Si Ortega és l’home que ha traït els ideals de la revolució, el borratxo de poder absolut que ha sumit el país en un nou règim d’opressió i crueltat, Téllez és la voluntat de la resistència, la consciència insubornable. Un encarna el naufragi de les utopies. Ella, la possibilitat de l’idealisme, memòria viva i símbol del sandinisme. 

«El cap com un Alka Seltzer», efervescent, així es descriu Téllez des d’un hotel pròxim a Washington on són allotjats tots els expulsats: periodistes, empresaris, camperols, jubilats o estudiants... A la una del matí de dijous passat, la van despertar, li van donar roba de civil i, junt amb altres presos, la van pujar a un autobús que els va conduir a un aeroport. En un xàrter van arribar als EUA, repudiats com apàtrides pel tirà Ortega. El vol va suposar per a la mítica Comandanta Dos el final de 605 dies de presó en condicions penoses: un cubicle sense finestres de 6x4 metres que no li estava permès abandonar. No li permetien llegir ni escriure, però ella no va deixar de fer-ho mentalment. Tampoc va voler abandonar el seu cos. Cada dia dedicava tres hores a l’exercici: «80 voltes, 15 metres cada volta». Va ser tanta la seva obsessió per mantenir-se en forma que va arribar a fer-se mal a un peu. 

Notícies relacionades

Una perillosa escalada en espera de Trump

Estimar-se

Obsessió, tossuderia, afany, perseverança... Téllez (Matagalpa, 1955) personifica totes les expressions de la resistència. De nena es recorda eixerida, revoltosa i àvida lectora: «Molt desafiadora. Molt rebel. A casa meva no era vist com un problema, però a l’escola sí. Sobretot, en una escola de monges», als 17 anys va començar el seu acostament al FSLN, estudiava medicina, però la va abandonar per anar-se’n a la clandestinitat. El 1975 va anar a Cuba per rebre entrenament militar. Dos anys més tard, va tornar a Nicaragua i, en un campament a la frontera amb Hondures, va conèixer Daniel Ortega, qui dècades després es convertiria en el seu carceller. La revolució va triomfar i, durant la primera administració sandinista, Téllez va ser ministra de Salut. Però tot es va torçar. El 1995, va fundar el Moviment Renovador Sandinista, prestigiós Unamos, per reivindicar la democràcia i la justícia social perquè «Nicaragua és una dictadura familiar de Daniel Ortega, família i amics».  

García Márquez tancava la seva crònica del 1978 amb un apunt del Comandant Uno, Hugo Torres Jiménez, davant l’explosió de joia popular: «Ja veu, això és l’únic que no es pot comprar amb plata». Torres Jiménez va ser company de Téllez a Unamos, també va ser empresonat el 2021, va morir a la presó en condicions encara no aclarides el 12 de febrer del 2022. Des dels EUA, Téllez i els seus companys l’han recordat. ¿I ara? Ortega «ja no suportava la pressió interna, la resistència nostra i la pressió internacional. No va poder doblegar ningú, a cap pres o presa política», afirma Téllez. «En aquesta lluita pels nostres drets i llibertats cadascun de nosaltres, cadascuna de nosaltres té un paper. Petit, mitjà, gran, no importa la mida. Tots podem fer alguna cosa». Espanya ha ofert nacionalitat i asil a tots els expulsats. D’alguna manera, la seva lluita també és la nostra.