No existeix un sol cine rural (o quan Goya es va calçar unes xiruques)

Crec, passat el temps, que allò va ser un impuls inconscient davant la incertesa: si aquesta apocalipsi gairebé sobtada eliminava la idea de futur, tornaríem al passat. O, en altres paraules, tot i que fóssim en un petit pis de Barcelona, ens entregaríem a una espècie de simulacre ingenu d’autoproveïment i de tornada a la cabana. De fet, es podien escoltar pel celobert converses de gent que es plantejava mudar-se a un poble (al meu edifici ho van fer uns quants veïns).

Tenint en compte que el procés de gestació d’una pel·lícula pot rondar els tres anys, no m’estranya que moltes de les grans pel·lícules (l’enorme qualitat d’aquest any era insòlita) dels Goya succeeixin en un entorn rural. No hi veig oportunisme, ni tan sols una moda passatgera, sinó la conseqüència de coses com un problema infame amb el preu de la vivenda urbana, la inestabilitat laboral i l’edat d’uns creadors que a la recerca d’una cosa permanent (volent atrapar una cosa no tan accelerada) posen la seva mirada als llogarrets dels quals van sortir els seus pares o avis (això quan el creador no ha viscut sempre a l’àmbit rural, cosa que per fi també comença a passar, sobretot en poesia i novel·la).

De fet, i tot i que almenys quatre més circulen per senders similars, les dues que partien com a favorites d’aquest any comparteixen entorn, tema i, fins i tot, premissa narrativa. Però afronten el que volen explicar des de tradicions dispars i tons gairebé antònims i, de fet, fins i tot la maldat canvia de bàndol. A ‘Alcarrás’, la família de pagesos lleidetans que cullen préssec té, fins i tot amb els seus problemes de masclisme, la dignitat gairebé heroica de qui vol resistir a l’empenta idiota del progrés: s’oposen a la instal·lació de les plaques solars. En canvi, a ‘As Bestas, els oriünds del llogarret gallec defensen obtusament el contrari: que sí que s’instal·lin uns molins eòlics (enfrontant-se a una parella francesa, portadora de la Il·lustració). Es parla, a totes dues, d’aquell moment de transició (i no només energètica), però amb estètiques molt diferents (alguns potser diran que massa embellidora la d’‘Alcarrás’ i d’altres afirmaran que és injusta i prejudiciosament brutal la d’‘As Bestas, tot i que jo opini: d’una banda, que som al davant de dues obres mestres, i de l’altra, que cap ficció hauria de suportar el pes de representar justament alguna cosa, sinó de plantejar-ho des del conflicte).

Notícies relacionades

‘As Bestas’ lidera les nominacions als Goya amb 17 candidatures

Totes les nominacions als Goya 2023: llista completa

Jo soc un individu molt de ciutat, dels que es posen xiruques fins i tot per anar a la Ciutadella i que quan veuen un arbre una mica gran i cap semàfor a la vista amenacen d’abaixar-se la bragueta per alleujar-se. Una mena de pixapins, sí, tot i que també és cert que des de sempre passo moltes setmanes a l’any al llogarret del qual van emigrar els meus pares. L’any passat vaig tenir la sort de compartir la gravació d’una sèrie amb l’escriptora María Sánchez, que s’ocupa en la seva poesia i narrativa d’aquests temes, i vaig aprendre molt. En una de les entrevistes que ella va fer, Bernardo Atxaga va dir: «Hi ha tantes històries al meu poble com a Nova York». I és cert.

Fins i tot la mateixa escena es pot explicar de manera que semblin dues. Fins i tot un bri d’herba és un món segons qui el pensi. En posaré aquest exemple. Si ho fa Frank O’Hara, poeta urbaníssim del frenètic Nova York dels primers seixanta: «Jo ni tan sols puc disfrutar d’un bri d’herba si no sé que hi ha una parada de metro a prop o una botiga de discos o algun altre signe que la gent no lamenta per complet la vida». Si ho fa Walt Whitman, el poeta vuitcentista del poble, a ‘Una brizna de hierba’: «Y que la articulación más pequeña de mi mano, / avergüenza a las máquinas, / y que la vaca que pasta, con su cabeza gacha, / supera todas las estatuas, / y que un ratón es milagro suficiente, / como para hacer dudar, / a seis trillones de infieles».