La campanya militar (88) | Article de Jesús A. Núñez Villaverde Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
La batalla de Bakhmut, ¿fins quan?
Rússia té urgència per aconseguir resultats positius, almenys procurar tenir el Donbass sota el seu control, conscient que ben aviat Ucraïna estarà en condicions d’augmentar el seu avantatge tecnològic
Qualificada sense embuts com «una picadora de carn» per l’alt nombre de baixes que estan patint els dos bàndols des de fa setmanes, la batalla de Bakhmut (Donetsk) s’ha convertit en un tema altament polèmic. Mentre hi ha qui opina que la posició ucraïnesa resulta insostenible i que, per tant, Zelenski hauria d’ordenar la retirada abans que les unitats allà ubicades acabin delmades o quedin embossades, d’altres argumenten que la defensa continua tenint sentit malgrat l’alt cost que Kíiv està assumint.
El que en primer lloc està en joc, sense oblidar mai el tremend cost en vides humanes, és que la caiguda de Bakhmut a mans russes tindria immediatament un efecte negatiu en la moral ucraïnesa i serviria a Putin per «vendre-la» com una victòria que indicaria la recuperació de la iniciativa russa en el camp de batalla. I tot i que aquesta seria una interpretació molt forçada de la realitat i malgrat que la ciutat no té en si mateixa una gran significació estratègica per al desenvolupament futur de la guerra, seria impossible evitar l’impacte negatiu per a Kíiv després d’haver-se entossudit tan notòriament en defensar-la.
Una defensa que no només ha resistit fins ara els reiterats atacs russos, sinó que ha obligat Moscou ha modificar els seus plans. De fet, s’estima que en el seu intent per conquerir Bakhmut les tropes atacants han acumulat almenys 20.000 baixes i tan sols han aconseguit avançar quatre quilòmetres en l’últim mes (12 en els últims sis mesos). En aquest afany han hagut de fer servir no només el grup mercenari Wagner, sinó també unitats que, en principi, estaven destinades a altres comeses. I és allà on cobra sentit l’enorme sacrifici que estan realitzant els defensors de Bakhmut. D’una banda, perquè, al fixar un major nombre d’unitats enemigues en aquesta ofensiva, impedeixen que aquestes forces puguin ser fetes servir en altres fronts; o el que és el mateix, dificulten els plans russos de comptar amb prou unitats per llançar una ofensiva general a tot el front que permeti a Rússia el control del Donbass. D’altra banda, perquè això permet a Kíiv guanyar temps perquè acabin arribant a les seves mans els subministraments compromesos pels seus aliats occidentals i perquè els seus soldats acabin per completar el període d’instrucció que els permeti, posteriorment, llançar una ofensiva que li faciliti la recuperació de més territori perdut des de l’inici de la invasió, fa ja un any.
Això comporta, així mateix, que sigui ara Rússia qui tingui urgència per aconseguir resultats positius, almenys procurant tenir el Donbass sota el seu control, conscient que ben aviat Ucraïna estarà en condicions d’augmentar el seu avantatge tecnològic amb les aportacions de material com el que el Grup de Contacte de Ramstein acaba d’acordar. Unes presses que, com també mostra l’assalt a Vuhledar (Donetsk), tampoc li estan oferint bones notícies. De fet, l’atac iniciat el passat 24 de gener s’ha convertit igualment en un revés inqüestionable. Després d’un primer avenç a camp obert amb quatre brigades en línia (incloent un regiment de Spetnaz), els defensors ucraïnesos van aconseguir forçar que es retiressin, i van provocar unes 5.000 baixes entre les seves files, fins a les posicions inicials.
D’aquesta manera es pot entendre que casos com els de Bakhmut i Vuhledar indiquen tant que Moscou ja ha iniciat la seva esperada ofensiva d’hivern, mirant d’arribar a posicions d’avantatge, com que Kíiv mira de desbaratar-la mentre prepara la seva per a la primavera.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
