Curtcircuits a la sanitat

Els efectes de la pandèmia en la capacitat de la sanitat pública i privada de donar resposta a les exigències que se li plantegen han anat evolucionant. Però continuen fent-se notar, en concurrència amb les conseqüències negatives de l’infrafinançament estructural i de les dificultats per disposar del relleu necessari per als professionals a qui els arriba l’edat de jubilació o que troben alternatives més ben retribuïdes.

La suspensió de gran part de l’activitat assistencial durant la crisi de la covid va tenir un efecte contradictori sobre les llistes d’espera d’especialistes, proves diagnòstiques i cirurgia. Tot i que es van eternitzar les esperes dels que hi figuraven, els pacients no diagnosticats a la primària van deixar d’engrossir-les. En una segona fase, la recuperació de l’activitat va començar a aprimar aquestes llistes d’espera, però amb un rebot immediat: l’infradiagnòstic durant el període pandèmic i la tornada de pacients a qui el període d’emergència els havia dissuadit d’anar a ser tractats de les seves malalties va fer que s’incrementessin amb noves incorporacions, fins i tot malgrat l’augment de l’activitat assistencial. Ha sigut així també on les administracions responsables no van desmobilitzar ràpidament els recursos extraordinaris aplicats durant la crisi de la covid i en canvi van redoblar l’esforç pressupostari. Tot i que allà on es van desentendre amb celeritat d’aquestes necessitats, les conseqüències es poden veure en la indignació que surt obertament al carrer.    

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

En el cas de Catalunya, les xifres de les llistes d’espera dels metges especialistes teòricament ja han digerit aquestes successives onades i estan disminuint en números nets, i de forma notable respecte als pics anteriors. Però un nou efecte secundari de la pandèmia pot explicar ara la distància entre els balanços estrictament comptables, la sensació dels afectats que alguna cosa no torna a funcionar com abans i les queixes dels metges de la primària. La pràctica de les consultes informals entre els metges dels CAP i els especialistes van poder funcionar com a drecera per agilitzar l’atenció als pacients durant els moments en què el sistema estava sotmès a una pressió insuportable. Però poden haver acabat convertint-se en un mitjà perquè aquestes derivacions no ateses o rebutjades figurin en uns llimbs estadístics que no les comptabilitzen en les llistes d’espera. I, el que és més greu, per regular, a la baixa, el nombre de pacients que aconsegueixen accedir a les proves diagnòstiques i l’atenció especialitzada que els metges de l’atenció primària considerarien necessaris. Sigui per la falta de personal i mitjans, com al·leguen els sindicats mèdics, sigui per un «canvi de circuits» com respon el Departament de Salut.   

En un sistema de servei públic universal però de recursos finits, un desajust entre les demandes i la resposta que reben és assumible. I de fet, els pacients i els professionals ho han encaixat amb notable estoïcisme i responsabilitat. Però hi ha límits que no s’han de superar. Aquells en què l’espera suposa una davallada indigna de la qualitat de vida. O aquells en què, sense tractar-se d’emergències vitals, ja que aquí l’atenció en cap moment s’ha posat en qüestió, els terminis d’espera de diversos anys, en persones d’edat avançada, són sinònims no de retard sinó de no atenció. De vulneració d’un dret bàsic.