Desena avinguda | Per Joan Cañete Bayle Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Ni sí ni no, ni PSOE ni Podem
Els socis del Govern dirimeixen la primera batalla de l’any electoral en la pitjor llei possible
Com els mateixos interessats s’han encarregat de ressaltar cada vegada que els seus desacords arribaven als mitjans de comunicació, el Govern entre el PSOE i Unides Podem (UP) és el primer Executiu de coalició que hi ha hagut a Espanya des de la restauració de la democràcia després de la dictadura franquista. Que sigui el primer, i que no tinguem experiència en aquests combats en el Govern central (no és així a les administracions autonòmiques i municipals), no significa que ens puguin enganyar com a un nen de 7 anys (si és que a un nen de 7 anys se’l pot enganyar avui dia): tothom sabia que, arribat el calendari a cert punt d’ebullició electoral, els decibels pujarien de volum i els dos socis passarien de ser companys de viatge a ser contrincants per una important porció del mateix electorat. A dos mesos de les eleccions municipals i autonòmiques, avantsala d’un any que acabarà amb les eleccions generals, aquest punt d’ebullició sembla que ha arribat després d’un trajecte ple de revolts. La dificultat rau a escenificar les diferències i lluitar a matadegolla per millorar la posició electoral sense arribar a trencar la vaixella, perquè una vegada comptats els vots de les generals el PSOE i UP només podran governar si repeteixen coalició.
No hi ha res de dolent en això. No és contradictori governar amb lleialtat i després lluitar per treure rèdit de l’acció de govern en les eleccions per negociar una nova coalició des d’una posició millorada. Un dels problemes d’aquest Govern de coalició és que sovint tant soroll i foc (amic i aliè) que l’ha envoltat des que va néixer no ha permès valorar en la seva justa mesura els seus èxits en una legislatura marcada per una pandèmia global i una guerra a Europa. L’altre problema és que massa sovint també ha donat la imatge de ser dos governs en un, embrancat cada un en la seva àrea d’influència.
Els dos problemes s’han manifestat amb cruesa en la crisi al voltant de la llei del ‘només sí és sí’, convertida en un enfrontament obert dins del Govern (simbolitzat per la pugna Igualtat-Justícia) i al Parlament, on s’ha posat de manifest que la majoria d’investidura en realitat són els partits afins a UP (Bildu i ERC) que pacten de mala gana amb el PSOE (amb l’excepció del PNB). L’espiral d’errors, declaracions, desafiaments i tacticisme desplegat pels dos socis del Govern al voltant d’aquesta llei amenacen de sobrepassar el punt d’ebullició i convertir-se en una caldera cremant en la qual la granota no sobrevisqui.
Entretots
A la llibreta d’algun guru hi deu estar apuntat que al PSOE li interessa dretanitzar-se per combatre pel centre al descobert amb el PP i deixar una mica d’oxigen a UP a la seva esquerra perquè, comptabilitzats tots els vots, la suma final els arribi per superar la suma final d’escons de les dretes. El paper tot ho aguanta, i en aquesta llibreta hi deu haver gràfics de pastís, evolucions de tendències i dibuixos esquemàtics de l’hemicicle que proven que el que pot guanyar el PSOE pel centre pot compensar el que perdi per l’ala més esquerrana si això acaba ajudant UP a no enfonsar-se. Si, a més (i no és poc), els barons socialistes reben oxigen en les autonòmiques i municipals, encara millor.
Per a desgràcia dels gurus, la vida no cap en una llibreta. Després d’una legislatura agitada, el PSOE i UP han triat la pitjor de les lleis possibles per decretar l’inici de l’any electoral. El desacord sobre el ‘només sí és sí’ no només genera indefensió legal, dubtes legítims en la població i decisions judicials difícils d’entendre, sinó que afecta el vot de les dones, essencial per a una victòria global de les idees. Perquè mentre es busca activar cadascun dels electorats, el risc que corren els dos partits és el del tedi, el de l’emprenyament i el de la desmobilització del vot femení. Ni sí ni no, ni PSOE ni Podem. Em quedo a casa.
Plou sobre mullat. Va passar una cosa similar en la denominada ‘llei trans’, però sense la barrabassada que suposa sembrar la llavor de la desconfiança en el Codi Penal. Quan un president del Govern acusa els socis de coalició de fomentar el «soroll» i els exigeix una «proposta» és que el ‘dj’ està punxant l’última cançó de la festa i ja no hi ha forces ni ganes de ballar. Potser en una llibreta tot té sentit, però han triat la llei equivocada per escenificar que trenquen la relació... i fins aviat.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
