Malversació sense ànim de lucre Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Ensopegar amb la fiscalia
El ministeri públic secunda la doctrina del Suprem i posa en un compromís el Govern central i ERC
«¿La Fiscalia, de qui depèn?» La pregunta retòrica que es va fer Pedro Sánchez en vigílies de les últimes eleccions generals del 10-N del 2019 ha tingut ara una resposta pràctica: depèn de la fiscalia, i no del Govern, com va deixar entreveure llavors el president en funcions –«doncs ja està»– en resposta a l’afirmació del periodista –«sí, depèn del Govern»– que l’entrevistava. En efecte, la Fiscalia Superior de Catalunya s’ha afegit a la doctrina del Tribunal Suprem i ha reclamat les condemnes més altes per a Josep Maria Jové i Lluís Salvadó, d’ERC, com a persones de confiança d’Oriol Junqueras en els preparatius del referèndum unilateral de l’1-O. El ministeri públic els atribueix els delictes de desobediència, prevaricació i malversació agreujada. La fiscalia del TSJC secunda així les tesis de la recent interlocutòria del Tribunal Suprem que revisava les condemnes pels fets del procés i que interpretava de manera restrictiva la reforma legislativa impulsada pel PSOE i ERC per evitar que una vintena d’alts càrrecs encara pendents de judici acabessin a la presó.
La fiscalia aplica a Jové i Salvadó l’argument que ja va fer servir en primera instància el jutge Pablo Llarena i que va ratificar després Manuel Marchena en la interlocutòria del Suprem: no és procedent aplicar el delicte de malversació sense ànim de lucre, com pretenia la reforma, per als casos en què no es buscava el benefici personal, sinó que es continua aplicant el tipus de la malversació agreujada al considerar que aquests fons es van destinar a una activitat delictiva (un referèndum prohibit judicialment). Vistes les circumstàncies, l’escrit d’acusació de la fiscalia eludeix un dels pilars de la reforma exprés del Codi Penal al fer-ne una interpretació que no només xoca amb la voluntat del legislador sinó amb les tesis de l’Advocacia de l’Estat, que afirmava que l’ús de fons per a l’1-O es va fer sense ànim de lucre. El resultat pràctic d’aquest nou pronunciament judicial és que fixa la doctrina del Suprem mentre no es pronunciï en sentit contrari el Tribunal Constitucional si se’l requereix a fer-ho. Mentrestant, Jové i Salvadó estan cridats a encapçalar la llista de dirigents del procés que poden acabar a la presó.
Les parts polítiques implicades en fan lectures dispars. Des del Govern central s’argumenta que la reforma, en contra del que va defensar l’oposició durant la tramitació, no pretenia exonerar els impulsors del procés. Efectivament, no pretenia fer-ho. Però sí rebaixar les penes imposades i per imposar i facilitar la seva integració en la vida pública. Des d’aquest punt de vista, o el Govern simplement està intentant no reconèixer que la seva operació desinflamadora corre un perill cert de fracassar entre els engranatges judicials, o està deixant en evidència l’altra part amb la qual va negociar la reforma. Des de la Generalitat es prefereix optar pel primer cas (exactament el contrari del que fa Junts), posar l’accent en la voluntat de la justícia de torpedinar una solució política. De moment, les contradiccions continuen sense col·lidir. Però si els criteris del Suprem i la fiscalia s’acaben consolidant, tard o d’hora l’única sortida (l’única que permetria continuar transitant per camins constructius) acabaria sent de nou la concessió d’indults, una prerrogativa del Govern central que, recordem-ho una vegada més, hauria d’anar acompanyada de contrapartides com la renúncia explícita a la via unilateral.
