Barcelonejant Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Gerard Piqué surt de caça
El futbolista va anar a una cita especial de l’Acadèmia Catalana de Gastronomia, envoltat de personalitats econòmiques i polítiques
Va arribar puntual a la cita. Va aparcar a la mateixa porta com fan els futbolistes. L’acompanyava el periodista que menys dorm de Catalunya i es va asseure a la taula presidencial del cinquè ‘Dinar de Caça’ que celebra l’Acadèmia Catalana de Gastronomia, que presideix Carles Vilarrubí. Gerard Piqué va reaparèixer aquest dimarts en un acte social. Va ser al restaurant, La Venta. No va voler ni va ser el protagonista. Entre altres coses perquè hi havia el president, Artur Mas, el president de Banc Sabadell, Josep Oliu, el president del Cercle d’Economia, Jaume Guardiola, l’expresident del FC Barcelona, Sandro Rosell, l’empresari Artur Carulla, l’esmentat Jordi Basté i el també periodista Joan Tapia. Piqué tampoc va ser el centre d’atenció perquè aquesta quota la va assumir Vilarrubí. L’exvicepresident del Barça va deixar a tothom bocabadat quan, en el seu discurs, va anunciar que havia sortit de l’armari. Hi va haver un silenci dubitatiu i tota mena de mirades fins que ho va confessar obertament: «Soc caçador». Ho va dir amb orgull, sense por i defensant la necessitat de l’existència dels caçadors. «Sí, soc caçador com ho van ser Mandela, Churchill i Delibes», va continuar argumentant. «Menys senglars tindríem pels carrers si hi hagués més caçadors», va deixar anar un encorbatat assistent.
Artur Mas mostrava la seva fermesa habitual i això que aquell mateix dia havia declarar a la SER que «el procés independentista està en decadència». Mentrestant, Jordi Sánchez, enganxat al telèfon del seu advocat Jordi Pina, va mostrar la seva preocupació per l’última sentència judicial. El que va ser apartat de la cúpula de Junts pensa que «amb l’actual aplicació de la llei, entrarà més gent a la presó i molts d’altres seran jutjats».
Durant tot aquest temps, Gerard Piqué mantenia la seva discreció. Semblava aliè al fet que fos Sant Valentí o a l’aparició d’una nova i ja pesada cançó de Shakira. L’exfutbolista té centrades les seves prioritats en els seus fills i en la seva King’s League. Va marxar abans per anar a buscar els nens a l’escola. «Em fa molta il·lusió que se celebri la final de la King’s al Camp Nou», va comentar mentre degustava un excel·lent arròs de perdiu a la cassola seguit d’uns lloms de daina amb tòfona i salsa de vi del país.
Elsa Artadi, que tampoc es prodiga gaire en actes públics, va arribar amb Heribert Padrol. A prop d’ells, entre empresaris, banquers i gent d’upa, hi havia l’il·lustre Eduardo Mendoza, a qui li agrada menjar, però sap cuidar-se. La xef del restaurant Les Cols, Fina Puigdevall, va donar compte d’un menjar excel·lent i Vilarrubí d’un notable poder de convocatòria. No vaig detectar ni un sol votant d’Ada Colau.
Vaig saber també que Sandro Rosell està disposat que el seu hotel del Senegal tingui el millor restaurant de l’Àfrica amb cuiners autòctons. El director de l’escola d’hostaleria, Joviat, Jordi Vilaseca, es va oferir per ajudar-lo. Per la seva part, els acadèmics Josep Maria Sancliments i Rosa Mayordomo comentaven el nou llibre d’Arturo San Agustín sobre Sophia Loren. Doncs això, un èxit del qual no s’escapen els restauradors, Lluís Vinyes i Josep Vilella, de La Venta i, Cristina Sánchez, de l’Acadèmia.
‘San Agustín’ no és un sant
Baixant per l’avinguda del Tibidabo truco l’escriptor i periodista Arturo San Agustín. M’explica que Sophia Loren sempre ha tingut l’obsessió de menjar bé i que la gent que l’envoltés, també: «Va passar gana de petita i això es reflecteix en la seva hospitalitat». A Arturo també li agrada menjar, però molt més explicar històries, descobrir anècdotes o revelar secrets. I això és el que narra a la seva novel·la ‘La pamela roja de Sophia’ (Catedral). San Agustín coneix bé Itàlia, no hi ha mes que no viatgi a Roma. Al Vaticà tenia una porta oberta fins que va arribar a l’actual Papa, però Francesc no és del seu grat. El considera un populista. Tot i això, sempre té algun còmplice a la Santa Seu que li explica el que passa allà dins... Per això, el llibre, segons la seva editora, Esther Pujol, és una barreja del retrat de l’actriu amb pinzellades de Roma i del Vaticà, però també de Nàpols. Val molt la pena. Per cert, San Agustín, que en la seva joventut va ser el millor publicista que ha tingut Barcelona, passeja cada dia per la Diagonal. Coneix la nostra ciutat com cada una de les rajoles de la Piazza San Pietro. Si un fos candidat a l’alcaldia, ja l’hauria fitxat.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
