La boca del jutge Marchena

És lògic, en el marc de l’Estat de dret, que la separació de poders es concreti en una interpretació diferent des del poder judicial dels objectius que buscava el poder legislatiu. És comprensible que el Suprem hagi fet una lectura de la malversació contrària a la que es proposava el legislador: no ha acceptat que es pogués aplicar l’atenuant que s’hagués comès sense ànim de lucre. Argumenta que seria contrari a la «més elemental lògica jurídica» condemnar qui s’apropia de fons públics i castigar només amb pena de multa qui els destina a una activitat delictiva o antijurídica.

Més dubtosa, no obstant, és la requalificació com a desordres públics que s’aplica a Jordi Cuixart i Jordi Sànchez per les mobilitzacions del 20-S davant la Conselleria d’Economia. El Suprem, com apuntava Jordi Nieva-Fenoll en aquest diari, «pot adaptar les penes que va imposar, però no pot dir que un delicte ja s’ha derogat i, tot seguit, dir que existeix per als Jordis considerant ara rellevants per al terme ‘violència’ actes que en la sentència va qualificar indistintament juntament amb les barreres humanes del dia del referèndum». Aquesta interpretació podria ser llegida com una extralimitació: no és una simple revisió de condemna, sinó un nou judici sobre la cosa jutjada.

És del tot improcedent, finalment, que la interlocutòria del Tribunal Suprem emeti valoracions polítiques sobre la derogació del delicte de sedició: l’espai d’impunitat i el «buit normatiu» que, segons la seva opinió, tindran en el futur els processos secessionistes que no vagin acompanyats d’actes de violència o intimidació. Una impunitat, no obstant, que no es reflecteix en la mateixa interlocutòria del Suprem, que inclou aquestes actuacions en el delicte de desobediència. L’advertència al poder legislatiu, en conseqüència, no se sustentaria tant en el suposat buit normatiu que invoca com en un retret el poder legislatiu per no haver establert un delicte més greu per avaluar aquestes conductes.

Al fer aquest retret polític al poder legislatiu, el jutge Marchena i la sala que presideix han trencat la separació de poders i han oblidat que en l’equilibri entre els tres poders en escena –legislatiu, executiu i judicial– el poder prevalent, com a dipositari de la sobirania popular, és el Parlament. El poder judicial, com escriu Montesquieu a ‘De l’esperit de les lleis’, no s’ha d’excedir en la seva comesa: «Els jutges de la nació només són, com hem dit, la boca que pronuncia les paraules de la llei; uns éssers inanimats, que no poden moderar ni la seva força ni el seu rigor».

Notícies relacionades

Les claus de la reforma de la malversació que planteja el Govern central i que rebaixaria les penes per l’1-O

Una perillosa escalada en espera de Trump

La boca del jutge Marchena no s’ha limitat a pronunciar les paraules de la llei. La sala que presideix ha dictat un acte de revisió de les condemnes del procés que no només ha adoptat la lectura més restrictiva davant la voluntat del legislador, sinó que s’ha permès fer una proclama política en línia amb les tesis que la dreta política havia defensat al llarg de la tramitació parlamentària de la reforma. Des d’aquesta perspectiva, el jutge Marchena s’ha excedit en la seva resolució: ha sigut un bocamoll, que diem en català.

El problema està que aquesta desmesura en la interlocutòria representa, en el pla polític, una censura al poder legislatiu, però en el pla judicial pot ser també el seu taló d’Aquil·les. El Tribunal Constitucional, amb una nova majoria progressista, i la justícia europea poden discrepar tant de la lectura restrictiva de la reforma que ha fet ara el Suprem com de la deriva política que incorpora. Sí, els jutges de la nació haurien de ser només la boca que pronuncia les paraules de la llei. Marchena ha parlat de més seguint el camí obert per Llarena, en sintonia amb la dreta política i mediàtica.