Setanta-cinc cèntims justos

Aquests setanta-cinc cèntims, no obstant, simbolitzaven un modest miracle: era el canvi d’haver pagat una barra de pa feia un dia i mig. Des d’aleshores no havia tornat a gastar res, malgrat haver sortit en aquell temps cinc vegades de casa. Mira que és difícil. La periodista Clara Nuño va preguntar fa un any i poc, al seu compte de Twitter, «quan va ser l’última vegada que vas sortir de casa i no vas gastar diners» i «a quina edat quedar amb els amics i fer coses comença a suposar pagar tota l’estona». Les preguntes eren tan senzilles i alhora demolidores que el seu tuit es va fer viral i jo me’l vaig apuntar en una llibreta.

A vista de les dificultats per sortir i tornar a casa sense haver gastat diners, els meus cèntims esdevenien herois. Però, ¿com fer-ho entendre una persona de set anys? Li vaig jurar que l’endemà li donaria 10 euros i que l’expectativa l’ajudés a mantenir la boca tancada al pati. Després de deixar-la al col·le, em vaig passar pel caixer. Tornant a casa, per alguna raó, vaig recordar els 247 euros que havien quedat al compte de Luis Medina després de retirar el milió que va obtenir en comissions per la venda de material sanitari a l’Ajuntament de Madrid durant el pitjor moment de la pandèmia. Aquells 247 euros podien semblar pocs diners, però representaven una al·legoria.

Notícies relacionades

Del ‘cash’ i altres maneres de pagar

¿Quants diners en efectiu porta a sobre?

Hi ha un moment en què els diners només són això: simbologia. Quan Medina va retirar tots els diners i va deixar només 247 euros, potser no sabia el que feia. Típic de l’aristocràcia: cau en la intel·ligència sense voler-ho. Al final, la genialitat no va ser posar a la saca un milió, sinó aconseguir que poc després al seu compte bancari només quedessin 247 euros. Aquesta xifra constituïa l’eco d’una heroïcitat, l’única cosa per la qual recordarem Medina. Aquest grapat d’euros va ser tot el que va resistir a la voracitat.

La meva xavalla va ser el que va sobreviure a l’alça de preus i això em va fer pensar també en el marlí gegant que pesca Santiago a ‘El vell i la mar’. La lluita entre l’home i el peix vela dura tres dies, els que dura el marlí abans de rendir-se i que Santiago li clavi l’arpó i el lligui al seu bot. La travessia de tornada dura diversos dies. Per desgràcia, la sang atrau els taurons, que van devorant a poc a poc la carn del peix vela. Quan Santiago arriba al port, del seu trofeu només queden l’espina dorsal, la cua i el cap. És a dir, els meus setanta-cinc cèntims heroics.