Article de Carles Francino Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
La vida són aquests
Vaig celebrar la reivindicació de l’amistat que van fer Évole i els Estopa l’altre dia a la tele
«‘Que la vida iba en serio uno lo empieza a comprender más tarde’» és un vers de Gil de Biedma gairebé tan grapejat com la frase del personatge de Vargas Llosa preguntant-se «‘¿cuándo se jodió el Perú?’». Però la invoco per recordar-me quines són les coses importants; per exemple, cuidar els amics. No solem fer-ho i la gran coartada sempre és la falta de temps. És veritat que ens nnvolta un exèrcit de lladres de minuts i un munt d’obligacions, algunes de reals, altres de fictícies, que ens anem col·locant al gep, però no hauria de servir-nos com a excusa. Per això vaig celebrar la reivindicació de l’amistat que van fer Évole i els Estopa l’altre dia a la tele. Van treure temps per viatjar junts, parlar de tot, inflar-se a birres, dormir a la mateixa habitació i fins i tot entaular un combat de pets dins del cotxe. Això només ho poden fer els amics... I a sobre són dels nostres, o així els percebem.
Jordi és un dels personatges televisius més rellevants d’aquest segle i els germans Muñoz han fet feliç tanta gent amb les seves cançons que tenen categoria d’oenagé. Es mereixerien un monument compartit al seu Cornellà natal. I, no obstant, segueixen amb els peus a la terra. Per haver-ho aconseguit apel·len a les seves parelles, a la seva germana, tots tres enalteixen els pares, la família... P el resultat és el mateix: persones normals parlant de coses normals. I molt serioses. David confessa, davant un arròs a la cubana, que va haver d’acudir al psiquiatre i medicar-se; Jose admet sense cap objecció que se sent còmode en el paper de «consonantista» d’Estopa i tots som Jordi quan lamenta el temps –¡sempre el temps!– que la feina li roba per estar amb el seu fill.
Entretots
Diuen que la tele ensopeix; és possible. Però jo he tret de ‘Lo de Évole’ el compromís de no descuidar els meus amics. Sobretot perquè un altre vers de Gil de Biedma, no tan citat com l’anterior, ens recorda que amb el pas del temps –¡sempre el temps!– «‘la verdad desagradable asoma: envejecer, morir es el único argumento de la obra’». Arribar a aquell moment amb els deures fets no sembla una mala idea.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
