El Barça, una crisi moral

La segona lliçó té a veure amb la legitimitat. L’amplificació exacerbada del cas des de tots els platós de la capital té per objectiu inconfessat estendre una ombra de dubte a sobre del millor Barça de la història, el que va enamorar el món i va sotmetre el Madrid. Es tracta de tacar aquells meravellosos anys de Messi i Guardiola, i utilitzar el nyap d’uns pagaments tan repugnants com inútils perquè qualli la barbaritat que el Barça guanyava títols gràcies als àrbitres. Tot això es propaga des de mitjans afins a Florentino que, curiosament, ara és el gran aliat de Laporta a la Superlliga: ¿de debò són aquestes aliances les que més li convenen a la institució? La tercera lliçó, i la més important, té a veure amb el Barça mateix. Un club en el qual diverses juntes han sigut agafades en casos d’espionatge, fitxatges tèrbols (cas Neymar), o el més recent i vergonyós assumpte d’i3Ventures, ara s’enfanga una altra vegada en un cas que al principi es va presentar com un suborn arbitral però que ara, amb les presumptes desviacions del directiu mort Contreras, comença a assemblar-se més a un simple i penós enriquiment personal. D’entrada, queda clar que el concepte ‘transparència’, amb el qual s’omplen la boca les successives juntes que volen esmenar la plana als seus antecessors, és en realitat un simple ham electoral, una paraula buida de contingut. Que durant gairebé 20 anys s’hagi pogut amagar als socis de l’entitat pagaments foscos per valor d’uns quants milions d’euros (disfressats de tasques d’assessoria arbitral i de ‘scouting’) vol dir que tots els power point que expliquen tan bé els pressupostos i les partides són en realitat una pantomima. ¿A quina partida del pressupost s’hi amagaven els foscos pagaments a Negreira? ¿S’amaguen més pagaments inconfessables en altres partides inflades convenientment? El que ha posat en evidència el nou Barçagate és que el Barça té, des de fa anys, un profund problema de governança: els seus mecanismes de control són deficients, i com ja s’ha vist diverses vegades, cadascuna de les juntes manipula al seu aire les assemblees (en les quals no vota ni l’1%) perquè li siguin favorables i es converteixin en un simple tràmit per aprovar qualsevol mesura. Una altra evidència que el cas ha deixat al descobert és que el club ja no pot explicar-se des de les trinxeres dels ‘ismes’. Els pagaments a Enríquez Negreira es van mantenir transversalment durant gairebé 20 anys i quatre presidències diferents en les quals van estar implicats tots els bàndols possibles de les dues últimes dècades. El maniqueisme dels bons contra dolents, amplificat per les xarxes socials, ha mort a la vora del cas Enríquez Negreira. Si es vol continuar creient en el maltractat ‘més que un club’ farà falta abandonar qualsevol Guerra Civil, practicar la transparència i començar a donar explicacions creïbles en lloc de comunicats paranoics. Cada dia queda més clar que la crisi econòmica que tenalla el Barça és en realitat una conseqüència de la crisi institucional i moral que el corca des de fa anys.