Article de Pilar Rahola Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
De la meritocràcia al clientelisme
El que ha passat amb el relleu al capdavant de Fira 2000 és un exemple de corrupció de baixa intensitat, encara que el terme ‘corrupció’ no sigui el que s’usi habitualment. Tradicionalment es coneix com a ‘amiguisme’ o ‘nepotisme’, una mena de corruptela que no implica posar la mà a la caixa, però perverteix el sentit del que ha de ser el servei públic. I, en el cas de la Fira, amb un agreujant que empitjora la pèssima imatge de la decisió presa: no només s’ha imposat a dit un nom sense cap altre criteri que el de ser amic del ‘capo’ de torn, sinó que s’ha fet trencant el consens habitual entre les parts.
Aquests són els fets. Des de mitjans de l’any passat dirigia Fira 2000 Joaquim Ferrer, a proposta del llavors conseller d’Economia Jaume Giró, que va ser l’encarregat de trobar “un home de consens”, amb el qual estigués d’acord tot l’accionariat de la Fira, que inclou, a banda de la Generalitat, els ajuntaments de Barcelona i l’Hospitalet, la Diputació, la Cambra de Comerç i l’Àrea Metropolitana. No només el consens va ser absolut, sinó que la valoració del seu mandat era aplaudida per totes les parts, per considerar que Ferrer feia una gestió “transparent i eficient”. No cal oblidar que, entre altres grans projectes, Fira 2000 és l’encarregada de l’ampliació del recinte firal de Gran Via, a l’Hospitalet, amb una inversió de 350 milions i una construcció de 330.000 metres quadrats, de manera que la bona col·laboració entre les administracions era tan primordial com ho era trobar el perfil adequat.
Tanmateix, després del trencament de la coalició de Govern i la sortida de Giró, el Govern d’ERC ha decidit trencar amb la cultura d’acord, ha destituït Ferrer i ha imposat a dit, amb el vot en contra de totes les administracions restants, David Poudevida, l’únic mèrit reconegut del qual era ser home d’estreta confiança de Junqueras. Va ser tanta la indignació de les altres administracions del consell, que l’alcaldessa Núria Marin fins i tot va demanar que la destitució de Ferrer es retirés de l’ordre del dia i s’obrís un debat de consens, i no imposar una proposta “de darrera hora”. Però ni consens, ni acord, ERC va imposar Poudevida per la cabota. Amb un afegit preocupant, perquè el càrrec anterior que va tenir com a delegat del Govern a l’Argentina, col·locat per ERC a l’època d’Alfred Bosch, i pel qual cobrava 90.000 euros, va ser un fiasco tan notable, que la consellera Alsina el va destituir només arribar-hi: en dos anys i mig dirigint la delegació no va obrir seu pròpia, ni va tenir oficina, ni va muntar cap equip, ni va contractar cap treballador i, fins i tot, era tal la seva inexistència, que hi havia dubtes que realment residís a l’Argentina. En tot cas, va ser una delegació fantasma de la qual no es coneix, en tot el seu temps, cap mínima activitat. Emperò, haver estat un delegat fantasma, d’evident ineficàcia, no li ha impedit convertir-se, contra tots els criteris raonables i contra totes les parts implicades, en el nou director general d’un organisme de tanta envergadura econòmica i tan important per al creixement firal del país. Si no és corrupció, se li assembla.
En aquest sentit no deixa de ser curiós que ERC, que es passa la vida donant lliçons de moralitat política –ahir mateix la seva portaveu, Marta Vilalta, tornava a omplir-se la boca amb el seu “tolerància zero” a la corrupció–, faci aquesta mena d’actuacions que són pròpies del vell concepte de la cacicada. I en el seu cas, amb mèrits, perquè el frenesí que li va agafar al Govern Aragonès per copar, contra rellotge, totes les entitats on podia col·locar gent seva, sense mirar la idoneïtat de la persona escollida, ha estat un autèntic repartiment de càrrecs: Institut Català de Finances –on la substitució de Jordi Oliva també ha generat cert escàndol–, Autoritat Catalana de la Competència, Ferrocarrils de la Generalitat i Port de Barcelona, on hi ha col·locat el seu vicesecretari general, Lluís Salvadó.
Aquesta és la qüestió: la corrupció no té una única direcció, la clàssica d’embutxacar-se diners, sinó que és més sinuosa, perquè té a veure amb la perversió del que significa la ‘res publica’, concepte que els republicans deuen conèixer bé. I, sens dubte, no significa considerar el poder com una agència de col·locació.
