Odón Elorza, més ferides que sant Sebastià

El díscol Elorza, «sense una altra disciplina que la dictada per les meves conviccions», posa els diners on té la boca. Aquesta traducció precipitada de l’idioma nord-americà caracteritza l’idioma diferent, per homenatjar Derrida, del donostiarra que es diferencia i que difereix. Se l’escolta amb la mateixa barreja d’atenció i aprensió que a Gabriel Rufián. Exemplar sense marcar o ‘maverick’, Elorza no s’avé al ramat, però manté el somriure. Després d’una dècada al Congrés, sembla un supervivent lanceolat dels grups de rock de la ‘movida’, sempre amb una bufanda de més.

¿On és el vinagre que imposa aquesta secció? En la decepció de les persones que han votat el PSOE de Sánchez pensant erròniament que venia simbolitzat per Elorza, ara òrfenes. O en les crítiques brillantment despietades del programa ‘Vaya semanita’, que condemnava l’«odoncràcia» d’un diputat que no va votar la llei d’abdicació ni es va creure l’absolució de Joan Carles I perquè potser aspirava a un tron. Els humoristes li endossaven, de fet, un absolutista «Jo soc sant Sebastià», una altra vegada els dards, perquè ningú és sant a la seva terra, la famosa síndrome d’un Gorbatxov més apreciat com més s’allunya de Moscou l’observador.

Un cínic dirà que el successor d’Elorza a Madrid és Borja Sémper, en el departament dels heterodoxos bascoespanyols proscrits pels seus propis partits. L’exiliat per «lleialtat al partit socialista» sempre ha estat disposat a rebre les punyalades a cos galant, aquest Patxi López amb cafeïna s’identifica amb sant Sebastià, perquè ser cristià també és avui una heretgia.

Elorza deixa l’ambivalent regust dels ansiosos de martiri, la foguera el rejoveneix. No només reparteix a tort, sinó també a dret quan denuncia des de la tribuna del Congrés la «vocació colpista» d’una dreta «reaccionària i trumpista». Costa acusar de filoetarra qui va pactar el seu ajuntament amb l’assassinat Gregorio Ordóñez, però la veritat no aturarà l’avanç de la ultradreta moderada.

A l’escoltar Felipe González o Alfonso Guerra, s’agraeix que Pedro Sánchez renovés la tapisseria. A l’escoltar Elorza o Eduardo Madina, es lamenta que Sánchez hagi condemnat l’afició al quequeig inconnex de bona part del seu gabinet. Els millors ministres i presidents del Govern espanyols mai van ocupar els esmentats càrrecs, i per això la història d’aquest país acaba tan malament com en els versos de Gil de Biedma.

Des de la seva agitació espurnejant, Elorza concilia la deixadesa indumentària (malament, quan el periodisme de denúncia ha de furgar en les aparences) amb l’exigència minuciosa de les ordenances municipals. Bona part dels socialistes donostiarres no l’odien per la seva mania de portar la contrària, sinó perquè van patir una multa de l’ORA implacable.

Síndrome de l’evasió

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

No hi ha relació causa efecte entre els abandonaments simultanis d’Elorza i de Jacinda Ardern, tret que tots dos pateixen la síndrome de l’evasió perpètua. Sempre disposen d’un excel·lent motiu per tocar el dos, «les meves aportacions no resulten útils d’algun temps ençà al Grup Socialista», però obliden que la seva caiguda suposa una excel·lent notícia per als que l’han propiciat. No aguanten res, són tan inestables que toquen el dos abans que el vot decideixi per ells.

El PSOE fratricida dona Elorza per més mort que sant Sebastià. S’oblida que el centurió de Dioclecià no va morir de resultes de les ferides de fletxa. Va ser curat pel seu entorn i va tornar al combat sense baixar del seu cristianisme dissolvent. També el ja exdiputat donostiarra guanya batalles després de deixar el Congrés. Verbigràcia, el Suprem ha ordit la seva filigrana per neutralitzar contra els independentistes la reforma de la malversació, dissortada maniobra que el donostiarra havia denunciat en el seu grup com a munició per al PP/Vox. El drama d’Elorza és que el compliment de les seves tesis exigeix la derrota de l’esquerra.