Succedani de xocolata

2

Es llegeix en minuts

Per què confiar en El Periódico

20 de febrer del 2023. 19:40

0 Comentaris

Tot això que ha passat amb Roald Dahl, la reedició de textos seus retocats, maquillats, adaptats a noves sensibilitats, mereix unes quantes consideracions, més enllà de l’estupor que ha generat i de la indignació de qualsevol lector mínimament decent. Les reflexions són diverses i giren, primer de tot, al voltant de l’autoria. Hem de recordar un detall no gens menyspreable. Els canvis en les noves edicions de ‘Les bruixes’, de ‘Matilda’ o de ‘Charlie i la fàbrica de xocolata’ són fruit de l’acord entre l’editorial Puffin i la Roald Dahl Story Company, que és l’entitat que «protegeix i augmenta el valor cultural de les històries de Dahl» i que es dedica a gestionar els drets i a fomentar obres caritatives i altruistes amb un 10% dels beneficis. Asseguren que cada 2,6 segons es ven, al món, un llibre de l’escriptor. Em sembla que no cal anar a buscar, doncs, un interès comercial en aquesta maniobra. És pitjor que això. La hipocresia, en aquest cas, tindria un fonament econòmic: podria ser menyspreable, però justificada. Ho fan perquè sí, perquè entenen que el «valor cultural» augmenta si es tergiversen les paraules de Dahl i s’adeqüen als paràmetres morals. I ells mateixos (amb una capacitat hipòcrita summa), editorial i marmessors, tenen el coratge d’afirmar que «el principi rector és mantenir l’argument, els personatges, la irreverència i l’esperit mordaç del text original», però resulta que canvien les paraules (la base de tota la literatura), «perquè les paraules importen». Són «petits canvis» perquè «tothom en pugui continuar gaudint».

Entrevista

El conte de Júlia Sardà sobre la bellesa de les nenes salvatges

Notícies relacionades

Una perillosa escalada en espera de Trump

Estimar-se

Aquí es genera un altre problema. Les variacions, menors, de detalls, fins i tot la introducció de paraules que Dahl no va escriure mai, laminen a poc a poc, sotmesa a una deformació formal, aquella mordacitat. No hi ha grassos ni lletjos i les bruixes ja no s’amaguen sota l’aparença de caixeres d’un supermercat o de secretàries, sinó que són bruixes disfressades de científiques o empresàries. Matilda ja no viatja en un vaixell amb Joseph Conrad, sinó que visita una mansió amb Jane Austen. I Kipling i l’Índia desapareixen i ara tenim Califòrnia i John Steinbeck.

Els escriptors vius no pateixen per la deriva de la seva obra en un futur que no podran controlar. La tristesa d’aquest conte és que n’hi ha molts que escriuen com si ja estiguessin morts, temorosos de ser mordaços, espantats davant la irreverència no permesa per la correcció política.