Desperfectes | Article de Valentí Puig
Aquella Barcelona sandinista
Les probabilitats d’un gir cap a la llibertat a Nicaragua són escasses. Quan l’estat de dret no es manté ni com a ficció, acaba en festes totalitàries a l’estil de Corea del Nord
Barcelona ha perdut tant de nervi que ja ni té la pretensió escenogràfica d’altar del progrés, museu de transgressió radical i arc de triomf per a l’esquerra universal. Als vuitanta, hi va haver una Barcelona sandinista, nodrida de cooperants que anaven a Nicaragua a fer-se amb la revolució, com en el passat havien anat a prendre exemple de l’autogestió iugoslava o passaven unes vacances ideològiques a Cuba. Ni Mao va demostrar tenir tanta seducció com la dinastia dels Ortega, una de les afluències de corrupció per metre quadrat més rendibles de Centreamèrica.
Per a l’ultraprogressisme de Barcelona la qüestió era sandinisme o Somoza, una simplificació que permetia ignorar els sectors liberals nicaragüencs que propugnaven el ritual de les democràcies. Després van arribar els anys del Govern de reconciliació nacional amb Violeta Chamorro. De Cuba i Nicaragua se’n parla poc, ara que l’esquerra iberoamericana ha arribat a una decantació abrupta. L’evolució de Daniel Ortega té un toc de procacitat molt personal perquè expulsa ciutadans il·lustres –opositors, presoners polítics– i els retira la nacionalitat alhora que manté a flotació l’economia gràcies a les exportacions als Estats Units. El 2018, Daniel Ortega va reprimir les manifestacions de descontentament i va haver-hi més de 300 morts. El règim tanca emissores, persegueix periodistes, empresona dissidents, però la Barcelona dels vells cooperants sandinistes enyora l’autoengany que és propi dels companys de viatge.
Entretots
Entre Hondures i Costa Rica, entre el Pacífic Nord i el Carib, la bulímia de poder de Daniel Ortega i de la seva esposa –la vicepresidenta Rosa Murillo– correspon més al paradigma Somoza que al mite Sandino. Comparat amb Daniel Ortega, Viktor Orbán és un alumne de primària. Amb la Unió Europea atribolada per l’atac de Putin i uns Estats Units que no saben si sancionar Ortega o mirar cap a una altra banda, els governs de la nova esquerra callen. Excepte Xile, Colòmbia amb Gustavo Petro, la Veneçuela de Maduro, el Brasil de Lula da Silva, l’Argentina a tocar d’unes presidencials i un Mèxic amb propensions d’Estat fallit, deixen fer Daniel Ortega quan declara apàtrides 222 conciutadans. El Govern espanyol ha reaccionat adequadament oferint la nacionalitat als apàtrides de Nicaragua encara que el partit comunista –soci de Pedro Sánchez– donés l’enhorabona a Ortega quan va guanyar les eleccions el 2021.
Un dels nous apàtrides és l’escriptor Sergio Ramírez, originàriament al front sandinista i vicepresident d’Ortega abans de constatar brutalment com la nova autocràcia es retroalimentava. Fins i tot els teòlegs de l’alliberament han parlat d’«atrocitats contrarrevolucionàries sandinistes», però les probabilitats d’un gir cap a la llibertat a Nicaragua són escasses. Quan l’Estat de dret no es manté ni com a ficció, acaba en festes totalitàries a l’estil de Corea del Nord. L’esvaïment intel·lectual de Barcelona és un altre correlat del sandinisme atmosfèric d’aquells temps, quan Guillermo Cabrera Infante –el gran escriptor cubà a l’exili– venia a parlar de Lucreci i els castristes de consolat i de saló no volien que parlés. Seria millor convidar Sergio Ramírez a fi que ens expliqui les coses.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
