‘Sí és sí’: no toquin més el Codi Penal

El problema de la celebèrrima reforma dels delictes contra la llibertat sexual no és que políticament sigui molt contraproduent per als seus actors –immersos en una baralla sense treva– i meravellosa per a l’oposició, que assisteix complaguda a l’espectacle. La qüestió és que a hores d’ara potser ja no té sentit reformar una altra vegada el codi, i menys amb presses. No només s’arrisca un a cometre nous errors, sinó que es poden obrir nous fronts de debat jurídic que facin el sainet encara més entretingut, sense que s’obtinguin, de nou, les finalitats que pretén el legislador.

I és que el problema ara mateix ja no és del Codi Penal, que estableix unes penes raonablement greus per a qualsevol observador que conegui els codis penals d’altres països, i que fins i tot són més altes que en diversos estats. El tema central ara mateix no és aquest, ni tan sols la definició de les conductes sancionades, sinó el marge de maniobra dels jutges, que és ampli però tampoc il·limitat, perquè en un país que tingui la separació de poders –i Espanya la té–, els jutges no poden anar fent de legisladors –tampoc de governants– sense que el Tribunal Suprem o, en últim extrem, el Tribunal Constitucional, restaurin aquest equilibri institucional que manté la democràcia. És cert que hi ha vegades que s’ha trucat a les portes dels dos tribunals, s’han fet el desentès i ha calgut arribar fins al Tribunal Europeu de Drets Humans. Però en casos d’evident extralimitació, el més lògic és que abans o després, amb grans o menors –o sense– resistències, acabin intervenint.

Notícies relacionades

Només el 6,7% dels espanyols creuen que és prioritari modificar la ‘llei del sí és sí’, segons el CIS

El PSOE acusa Podem de bloquejar la negociació per a la llei del ‘només sí és sí’

Ara mateix, l’inconvenient de les rebaixes de pena ja és irreconduïble, tret que el Tribunal Suprem es presti a intervenir, i no és tècnicament fàcil. Però, amb tot, els supòsits d’agressió sexual previstos per la llei estan sancionats amb penes de fins a 15 anys en els casos més greus. És cert que el marge de maniobra del jutge és ampli, en el sentit que disposa d’una franja de 7 a 15 anys en aquests casosmés greus, per exemple, una penetració en un context de violació conjunta de dues o més persones. Però també és veritat que aquest marge ha sigut disposat pel legislador confiant que els jutges de primera instància són raonables i no imposaran una pena de 7 anys, per exemple, en cas de penetració acompanyada d’una violència d’extrema gravetat. I que, si ho fan, existeix encara un tribunal d’apel·lació, un Tribunal Suprem i fins i tot un Tribunal Constitucional, com ja he indicat, per corregir el que seria una vulgar sentència errònia pronunciada en contra de la llei. En aquestes condicions, ¿val la pena reformar de nou en poc temps el Codi Penal per augmentar la pena mínima? Potser no, i fins i tot semblaria desproporcionat els principals impulsors de l’anterior reforma, la sensibilitat feminista sembla estar fora de tot dubte.

D’altra banda, tampoc afectarà cap reforma la qüestió del «consentiment». Queda clar en aquests moments que el que –vanament– pretenien alguns era establir la credibilitat sistemàtica de la persona denunciant, fet materialment impossible perquè és incompatible amb el dret de defensa i amb el dret a la presumpció d'innocència, que són els pilars constitucionals del nostre procés penal. El que s’ha de fer és instruir millor els jutges per valorar correctament la prova en tota la seva complexitat, molt elevada en aquests casos, sense deixar-se portar per cap prejudici progrés, com aquell desafortunat «‘jolgorio’» de la sentència de ‘La manada'. I per a això és precisa formació complementària en matèria de valoració probatòria, actualment deficitària. Però aquest dèficit no s’arregla amb cap reforma del Codi Penal.