Un fruit més del #MeToo

El 2017, l’esclat del cas Weinstein va treure a la llum la persistència en un entorn concret, el del negoci de l’espectacle, de pràctiques d’abús, coaccions, discriminacions i represàlies cap a les dones per part de qui es creia en posició de poder disposar de la seva carrera, el seu cos i el seu silenci. El #MeToo es va convertir en l’esperó per revelar, denunciar i cridar a l’acció contra pràctiques enquistades de masclisme estructural en molts altres sectors. 

Un, el de la universitat. Un àmbit d’intercanvi de coneixements en què no hauria de niar el silenci, la transparència i la crítica no haurien de tenir condicions i el reconeixement del mèrit acadèmic hauria d’imperar. Però alhora és una organització fortament jeràrquica, en què el progrés en la carrera docent i investigadora està subjecte a decisions massa vegades discrecionals i depèn de relacions de dependència respecte dels directors de departament, catedràtics i directors d’equips d’investigació. És a dir un entorn, com molts altres, més aviat propici que hostil perquè les relacions de poder permetin que l’abús laboral es desenvolupi i es mantingui impune. I de forma encara més crua quan s’afegeix el component de gènere. 

No és exagerat dir, i els impulsors del moviment #MeToo a la universitat així ho aprecien, que un reportatge publicat per aquest diari el gener del 2022 va tenir un paper clau en el procés de revisió de comportaments en el món universitari. Per primera vegada, 25 professores i investigadores donaven la cara per trencar la llei del silenci. Van decidir explicar el preu que havien hagut de pagar per no plegar-se a les exigències d’assetjament sexual o de pur i simple vassallatge professional i personal. Va ser el tret de sortida d’un procés en què cada vegada més professores, estudiants i treballadores del PAS han decidit fer un pas endavant per evitar que el 90% dels casos d’abús segueixin sense denúncia. En què cada vegada més universitats han reconegut la gravetat del fenomen i han començat a dissenyar protocols i serveis específics per afrontar els casos que van aflorant. Que ha conduït a la creació de xarxes internacionals de suport i denúncia. En què l’Administració ha començat a establir el marc legal (com en la nova llei de la ciència) que permeti reaccionar adequadament. 

Aquest procés prossegueix ara (algunes de les protagonistes d’aquesta crida d’atenció han intervingut directament en la seva elaboració) amb la presentació, per part dels departaments de Recerca i Universitats i d’Igualtat i Feminismes de la Generalitat, d’un protocol-guia contra l’assetjament sexual a les universitats. Una sèrie de recomanacions (i de recordatoris que hi ha lleis per complir) l’estricte compliment de les quals cap centre universitari hauria d’esquivar. 

Tot i que no n’hi ha prou de trencar el silenci i que les institucions canviïn la seva sensibilitat i actitud. Les víctimes (i qui les ha recolzat) continuen alertant que hi ha un segon abús, una violència aïlladora que passa per desacreditar, aïllar i entorpir sistemàticament la carrera acadèmica de les denunciants. En poc més d’un any s’ha avançat molt. Però fer desaparèixer la situació de vulnerabilitat que fa possible l’abús requereix un canvi cultural en què encara queda molt camí per recórrer