Parlar per parlar

A Podem es passen mitja vida qüestionant els enfocaments que els mitjans de comunicació fan de les lleis que ells promouen; al PP no li agrada que es recordi que van tenir un president anomenat Pablo Casado i miren de convèncer els periodistes que «això és el passat». El mateix serveix per a la corrupció. Al PSOE li molesta molt que es parli de trens, dels ero i de les trames d’extorsió d’alguns antics càrrecs públics a les Canàries. A Vox li molesta que es publiquin fotografies de gent pròpia saludant a la romana. En suma, que «es deixi molestar la gent de bé», segons la nova terminologia que vol encunyar Núñez Feijóo.

D’un dia per l’altre es va deixar de parlar del mal de les vaques boges com va desaparèixer de l’agenda la verola del mico o la vaca aquella que es moria de gana a l’Argentina. A alguns polítics, com a alguns opinants professionals, és inútil dir-los que les notícies no són un xiclet que es pugui estirar indefinidament o retallar-se de soca-rel i a demanda. Les notícies tenen el recorregut que tenen, i això, amb permís de, verbigràcia, Pablo Iglesias, és potestat dels qui han fet del periodisme la seva professió. 

Amb l’ús extensiu de les xarxes socials, la classe política es passa el dia qüestionant portades, enfocaments, protagonistes de la notícia, com si alguns s’haguessin llicenciat en la matèria abans del primer informatiu del matí. Critiquen els periodistes per les coses sobre les quals escriuen o se sorprenen amb ironia dels temes que alguns mitjans ometen. Perquè ells, que mai han posat un breu en un robapàgines ni han intentat enganyar el programa d’edició posant a mansalva ‘track’ i escala horitzontal, són els qui de veritat coneixen l’ofici, pel que sembla. 

Com se sent diàriament en moltes redaccions, no insisteixin: «això està donat». Jo m’imagino aquests polítics a l’hora del tancament de qualsevol diari d’Espanya, rebent ordres del redactor en cap de l’estil: «Aixeca aquesta pàgina i fica-hi una xapa»; «pinta una foto en bandera i afegeix-hi un sumari»; «repinta el tema, fica’l a doble i compte que el creuer no parteixi la foto». Els és urgent una mica d’humilitat i de coneixement.

Notícies relacionades

Génova afirma que «no mira pel retrovisor» en l’aniversari de la caiguda de Casado

La missió de control dels fons europeus: «No hem vist frau o infracció a Espanya»

A diferència d’aquests prohoms que intentarien ensenyar al ferrer com funciona una farga, els professionals que es prenen seriosament el seu ofici acostumen a documentar-se abans d’escriure les coses que diu el polític. D’entre els periodistes que cobreixen habitualment l’actualitat del Congrés, no crec que n’hi hagi un de sol que no hagi llegit, abans d’enviar la crònica al seu mitjà, els esborranys de les lleis la interpretació professional del qual –cadascú des de la seva línia editorial– s’han convertit en tema d’actualitat. Rares vegades passa el contrari, com si el càrrec els eximís del coneixement previ de les coses. I sí, la notícia durarà el que hagi de durar i el xiclet informatiu haurà d’estirar-se fins que no quedi una sola escletxa per detallar, interpretar o opinar. I se’n deixarà de parlar com es va deixar de parlar de les vaques boges, és a dir, quan deixi de ser notícia.

Els mitjans de comunicació van aconseguir no treure del focus la caiguda de Pablo Casado fa un any, desencadenada hàbilment el dia en què es desencadenava la guerra a Ucraïna. Dit això, és molt saludable que els dirigents descontents amb l’agenda que marca l’opinió pública muntin les seves pròpies empreses de comunicació si consideren que cap diari, ràdio o televisió recull amb veracitat les fites de l’actualitat. En democràcia, el lector, l’oient o el televident són els qui en última instància decideixen si prefereixen el que els explica el periodista o el que els canta el portaveu, que els atengui un metge o un curandero, el professional o l’aficionat amb pretensions, la veu autoritzada o el xarlatà de fira.