Carregant la creu

Ho sembla. Primer perquè la sedició i la reforma de la malversació (poc estudiades) van provocar molt soroll i després han quedat en no-res perquè el Suprem (Marchena i Llarena) en sap més de dret penal que els seus fontaners (i que el seu ministre-escolanet de Presidència) i s’han venjat del menysteniment del Govern i, encara més, de les contínues desqualificacions de Podem a la judicatura. Però aquest no és el gran problema perquè l’ambigua relació amb ERC segueix i a més ERC és un aliat extern. I el xoc amb un aliat no és la fi del món. 

Més dramàtic ha sigut quedar captiu del soci minoritari. El fracàs de la llei de llibertat sexual ha fet que en només quatre mesos s’hagi reduït la pena de més de 500 condemnats per aquests delictes. L’única solució (i dolenta) estava clara des del primer dia: disculpar-se i canviar la llei. Però Irene Montero va proclamar, d’entrada, que la llei era or, però que estava sent mal aplicada per jutges reaccionaris. Una estupidesa i una bona forma de fer amics. Sánchez va ser pacient (amb Podem ha après la virtut), però després va decidir, quan Montero no va flexibilitzar la seva postura, que el PSOE havia de rectificar amb la seva pròpia proposició de llei. Si Montero fos el president de Renfe (que em perdoni la comparació), hauria sigut cessada fulminantment. Però Montero i Belarra són Podem. Intocables. Sánchez no les vol cessar i no explota (té autodomini) quan Belarra diu que el PSOE vol tornar al Codi Penal de ‘La manada’. Si no les cessa, malament. Si les cessa, trenca amb Podem.

I aquí està la ‘llei trans’. L’autodeterminació de gènere és un signe dels temps. Però ¿és raonable admetre, amb precaucions, el canvi legal de sexe des dels 12 anys i amb barra lliure als 16, quan encara no poden votar? Molts, començant per l’exvicepresidenta Carmen Calvo que es va abstenir i va ser multada amb 600 euros, creuen que no. Però ho exigia Irene Montero. Tocava tragar. I amb aquestes dues lleis dimarts al Senado, Feijóo li va clavar dues bones plantofades a un Sánchez descol·locat. Però Feijóo va relliscar –va recordar allò del cosí de Rajoy– quan el va voler rematar etzibant-li: «Deixi de molestar la gent de bé». I Espanya és bastant més que els bons barris de les seves ciutats. 

Amb Pressupostos i la legislatura en fase terminal, a Sánchez li aniria bé que Podem sortís del Govern i quedar-se sol davant el perill (com Gary Cooper). Però no vol (o no pot) perquè som a poques setmanes de les autonòmiques i seria la confessió pública d’un fracàs. Es posaria vermell un dia, però no seria vist com un president sense autoritat cada cop que es rebaixi la pena a un Dani Alves de torn. I evitaria ser acusat per algun dels seus ministres de defensar els interessos de la policia, o dels fons voltor, quan hagi d’oposar-se a algunes insensateses en la reforma de la ‘llei mordassa’ o la de la vivenda. 

Notícies relacionades

El PSOE espera la moció de censura de Vox com un «baló d’oxigen» per deixar enrere el «soroll» amb Podem

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

¿Està condemnat Sánchez, per la seva pròpia voluntat o per la força de la gravetat, a seguir carregant la creu (el govern amb Podem) el que queda de legislatura? Potser. En aquest cas només hi ha tres escenaris. Un, de no gaire probable, que defalleixi en la pujada al Calvari. Tret, és clar, que Podem no transigeixi amb l’augment del període de còmput de les pensions que Brussel·les exigeix per continuar rebent els fons europeus. El segon –ho apunten moltes enquestes-, que acabi la legislatura, però que arribi zombi i perdi les eleccions. L’últim és que, tot i que exhaust, quedi en situació d’intentar una altra investidura. 

¿Es deuria llavors a la seva resiliència o als demèrits històrics del PP? Una enquesta de ‘La Razón’ de dilluns diu que el 46,4% dels espanyols, però ¡atenció! contra un molt pròxim 43,6%, veuen Feijóo com a futur president. Però només un 36,1%, contra un 46,9%, creu que, en cas de necessitat, hauria de pactar amb Vox.