Roald Dahl reescrit | Idiotes

Fa uns anys em va trucar l’editora d’una de les meves novel·les per a joves per demanar-me que «actualitzés» un llibre meu. En aquella novel·la, escrita el 1997 i protagonitzada per una noia de 16 anys, les coses es compraven en pessetes i ben just hi sortien mòbils. La meva editora considerava que els preus havien d’estar en euros i que els meus protagonistes havien de portar mòbils. Ni una cosa ni l’altra eren importants per a l’argument. Em vaig negar a fer els canvis. Li vaig dir que considerava els meus lectors perfectament capaços de comprendre que el 1997 la gent pagués en pessetes i que no fos dependent del mòbil. Cosa, per cert, que he constatat sovint, ja que aquesta novel·la es continua llegint. Vaig argumentar que la literatura és filla del seu moment i precisament per això és valuosa, per la seva capacitat de retenir el temps, de congelar-lo. Per mirar de convèncer-la vaig afegir que aquestes dues distorsions que ella assenyalava a la meva obra eren fàcilment comprensibles. N’hi havia prou amb una explicació per part d’algú que encara recordés aquella remota era en què a les butxaques no portàvem telèfons, però, sí, pessetes. Em vaig quedar impressionada, és clar. ¿S’imposava «actualitzar» tota la literatura? ¿Donar mòbils al Quixot, a Romeu i Julieta, a Don Juan, als personatges bíblics?

No. No es tracta d’això. La trucada de la meva editora no s’hauria produït si la meva novel·la no hagués sigut per a joves. El mateix passa amb els editors de Roald Dahl: no haurien ficat les seves arpes als textos de l’autor si aquests estiguessin dirigits a adults. I això significa dues coses molt preocupants: 1) Hi ha una absoluta falta de respecte envers la literatura escrita per a nens i joves, de vegades practicada pels qui més haurien de conèixer-la i respectar-la, és a dir, els seus editors. 2) Hi ha una absoluta i vergonyant falta de respecte dels adults cap als nens i joves. Sí, sí, ja sé que abunden les organitzacions que s’omplen la boca (i de vegades les butxaques) en nom dels drets dels nens. Però al decidir per ells què i com han de llegir, al censurar paraules, conceptes, llibres i autors, al sobreexplicar-los fins i tot el més senzill, no només els prenen per tontos, sinó que els neguen el dret a la sobirana llibertat de llegir, que és el mateix que negar-los el seu dret a pensar, a prendre partit, a ser persones crítiques.

Molt poca gent entén avui dia que erradicar la paraula ‘gras’ dels llibres no acabarà amb la grassofòbia. Només eliminarem la nostra capacitat per detectar-la. Pocs entenen també que la literatura, l’art en general, ha de ser lliure. Lliure sense condicions. Que l’art actua com a revulsiu precisament per la seva falta de censura. Cal que hi hagi en la nostra societat un lloc en què les coses es mostrin sense filtres. Sobretot, sense els filtres que alguns imposen a la seva conveniència. Perquè el paper de l’art no és educar, ni conscienciar, ni millorar la societat, sinó reflectir-la, criticar-la, llegar-la als nostres successors, perquè puguin comprendre de què anava tot això.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Les suposades bones intencions d’aquests editors prepotents són només la màscara de l’avarícia, de l’ànsia de vendre com més llibres millor. Tots els que ens dediquem a la literatura per a joves sabem que, abans que als lectors, cal convèncer els adults: pares, mares, professorat. I que ara els adults exerceixen més que mai d’odiosos censors. A ells es dirigeixen els canvis. Pretenen acontentar-los. Tot i que els del gremi sabem també que no és possible acontentar a tothom. I que ser bon editor, en especial de llibres per a nens, consisteix també a prendre decisions valentes. Els en podria donar exemples concrets.

Finalment, un crit furiós: els lectors de Roald Dahl no perdonarem aquest excés. Potser venen molts llibres, potser acontenten adults tan idiotes com ells, però serà al preu d’haver faltat al respecte un gran creador. I a la literatura. I a milers de lectors presents i futurs.