Llimona & Vinagre | Article de Josep Maria Fonalleras Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Nicola Sturgeon, la noia que escoltava The Proclaimers a Irvine
Quan, fa una setmana, rere el faristol de la sala de premsa de la Bute House, Nicola Sturgeon va presentar la dimissió com a primera ministra d’Escòcia, una de les coses que va dir és que, cada matí, quan es llevava es convencia a ella mateixa que tenia tot el que fa falta per “tirar endavant”. Va repetir tres vegades “keep going”, però després va afegir: “Més tard, m’adono que potser no es ben bé així”. Va reconèixer que feia dies que “el mar està picat” i que nedava enmig de “choppy waters”, però que la decisió no era una conseqüència de les últimes polèmiques, sinó que provenia “d’una avaluació més profunda, més a llarg termini”. No feia gaire que havia declarat a la BBC que encara tenia energies, però el dia de la seva renúncia va reconèixer que no ho havia decidit a corre-cuita ni sota pressions del partit (l’SNP): “He estat lluitant amb aquesta idea, tot i que amb nivells d’intensitat fluctuants, durant setmanes”. Després, tota ella d’un vermell intens (un carmesí uniforme al vestit jaqueta i a la brusa, el monocromatisme habitual de Sturgeon), va pujar les escales que duen a les estances privades i va desaparèixer de l’agitat panorama escocès, tot i que mantindrà el càrrec fins que l’SNP li trobi successor o, més probablement, successora.
No és gaire habitual una reacció com aquesta, o com la de Jacinda Arden. Va parlar de “la brutalitat” de la política i de la manca de privacitat i va reconèixer, emocionada, que havia fet el pas després d’haver assistit al funeral d’Allan Angus, un vell militant de l’SNP que era conegut com “el rei del ball”. Va arribar al tanatori del seu amic (“que sempre em feia riure”) convençuda al 99%. “En vaig sortir al 100%, tot i que no sé si l’Allan devia estar content d’haver tingut aquest paper en el meu comiat”, va afegir. Potser són les ganes de dir prou, simplement, després de vuit anys i quatre mesos tan intensos. Com si res, Sturgeon ha viscut un referèndum pactat (el va perdre, el 2014, juntament amb el seu mentor Alex Salmond, amb qui després va partir peres de manera abrupta), ha proposat una altra consulta (tombada abans d’hora pel Tribunal Suprem), ha pensat en unes pròximes eleccions plebiscitàries, ha tirat endavant una llei de reforma del reconeixement de gènere que el Govern britànic ha bloquejat (la primera vegada que ho fa en els 25 anys d’autogovern escocès) i, entre altres episodis, ha viscut ni més ni menys que la fúria devastadora del Brexit i de la pandèmia. Un dels resums més encertats de la seva trajectòria el publicava The Guardian. És una tira còmica de Benn Jennings en la qual es veu Sturgeon al costat d’un desconcertat Cameron, d’una hieràtica May, d’un Johnson ebri i egocèntric, d’una efímera Truss i, finalment, de l’actual ‘premier’, Rishi Sunak, que s’acomiada de Sturgeon mentre crida: “¿Te’n vas tan aviat?”.
Entretots
A casa seva, l’ambient familiar era independentista, però ella va entrar al món de la política empesa per la figura de Margaret Thatcher. És a dir, en contra de la Thatcher: “Odio tot el que representa”. Com ara les reconversions industrials a Escòcia. Potser és per això que va abandonar l’adolescent passió per la música de discoteca de Duran Duran (a la seva Irvine natal, a la costa oest d’Escòcia) i va abraçar la reivindicació nacional en forma d’himne que The Proclaimers va treure el 1987, quan ella tenia 17 anys. En aquella melancòlica “Letter from America”, s’hi comparaven les antigues emigracions (“com et vas sentir el dia que vas salpar de Wester Ross”) amb les doctrines ultraliberals dels conservadors (“sempre esperem massa temps”). Es forjava així un caràcter que, en el punt final de la seva trajectòria, ha concretat amb una frase feta que prové de Shakespeare: “The world is my oyster”. Més o menys vol dir, en una traducció molt nostrada i molt lliure, que tot està per fer i que tot és possible, que el món sencer és l’ostra que amaga una perla. És a dir, no se n’ha anat perquè estava deprimida, sinó perquè té altres coses al cap, com ara llegir o com ara viure a la seva manera, com l’esturió (“sturgeon” en anglès) que remunta el riu contra el corrent.
En el funeral per Isabel II a la catedral de Saint Gilles d’Edimburg, tota de negre i no pas amb les característiques variacions de tons escarlata, cirera i borgonya, va llegir el tercer capítol de l’Eclesiastès, el llibre més singular, saborós i sorprenent de la Bíblia. “Tot té el seu moment”, diu, “sota el cel hi ha un temps per a cada cosa”. Ara, Sturgeon, que té un cert aire d’Imelda Staunton, ha fet cas a les Escriptures.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
