Movent banderes Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Míriam Nogueras, la temerària somrient
Feia anys, potser segles, que no es veia al món un gest tan heroic com el de la portaveu de Junts al Congrés
Feia anys, potser segles, que no es veia al món un gest tan heroic com el de Míriam Nogueras al Congrés, retirant un parell de metres la bandera espanyola, sense que li tremolés el pols. Es diria fins i tot que, en una ostentació de temeritat, ho va fer somrient, tot i que aquest extrem no s’ha pogut confirmar perquè amb la dentadura que té sembla que somrigui a tota hora. La portaveu de JuntsxBrindisalsol (o com es diguin avui), menyspreant la seva pròpia vida, va fer lliscar l’ensenya cap a una banda per admiració de tots els seguidors del seu partit, que –és just reconèixer-ho– des de la fugida nocturna del Vivales necessitaven un gest com aquest, que els reafirmés que Catalunya és terra de gent intrèpida, capaç de sacrificar-ho tot per la causa. Tot tret del sou, és clar, que tot i que el pagui el pèrfid Estat espanyol, això és sagrat, no li demanarem a Nogueras que a sobre de valenta sigui conseqüent.
Un sempre s’ha preguntat com és possible que un exèrcit tan valerós com el llacista fracassés tan estrepitosament. Uns individus capaços de portar a terme vagues de fam des de l’hora de dinar fins a la de berenar, i fins i tot de publicar de tant en tant algun tuit contra Espanya, estaven destinats a vèncer qualsevol enemic. La resposta és a la butxaca, que una cosa és estar disposats a tot, i l’altra que aquest tot inclogui la mensualitat.
- Per la republiqueta estem disposats a qualsevol sacrifici, a perdre la vida si és necessari, fins i tot que la perdin els nostres fills. ¡Oferirem la nostra sang per la causa! ¡Visca Catalunya!
-¿I a perdre la paga doble?
- Això no, tot té un límit.
La seu de la Generalitat a Girona, la meva ciutat, és el paradigma d’aquesta lluita. L’edifici va ser convertit en un parc temàtic del llacisme: llaços grocs, estelades, pancartes, cartells cridant a la lluita, guardioles per col·laborar amb les caixes de resistència, estampetes dels sants líders i no sé si escapularis grocs que protegeixen l’usuari de qualsevol vel·leïtat espanyolista. Durant anys, un hi entrava per fer una gestió i en lloc de ser en unes dependències oficials creia estar a la rebotiga d’un basar xinès, que és on avui es troben tots aquests gadgets.
Notícies relacionadesN’hi va haver prou fa poques setmanes amb un conat de denúncia perquè la delegada del Governet ordenés la retirada de tota la parafernàlia llacista. I n’hi va haver prou amb l’ordre de la delegada perquè els valerosos funcionaris de la Generalitat a Girona correguessin a amagar fins a l’últim llacet. No es van arriscar ni a un mínim expedient, no sigui que això comportés una sanció econòmica. Són revolucionaris estil Míriam Nogueras, dels de col·locar o treure banderetes segons convingui, però també de nòmina íntegra i cobrada al dia. Al final ha resultat que el famós ‘Donec perficiam’ (‘fins aconseguir-ho’) amb què s’adornen els llacistes més valents entre els valents es refereix a aconseguir cobrar sense problemes a final de mes.
Un cop la Míriam s’ha convertit en la Joana d’Arc llacista, no es pot quedar aquí, el poble li exigirà noves accions heroiques, cada vegada més arriscades. Hi ha qui assegura que planeja respondre «Bon dia» quan en algun bar madrileny dels que freqüenta el cambrer la saludi amb un «‘Buenos días’». La veig capaç, que aquesta dona ja ha assaborit la mel del risc. I a sobre, ho farà somrient.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
