¿Pot el ‘bullying’ provocar un suïcidi?

Que no sapiguem res de tot el que s’està tramant als seus caps no és tan difícil, sobretot si estem més atents als seus rendiments (escolars, familiars o socials) que als seus estats d’ànim. Ells i elles guarden silenci perquè la vergonya –efecte habitual entre els assetjats– els empeny al mutisme, de vegades per sempre. James Rhodes, pianista i víctima d’abusos sexuals regulars i brutals a l’escola dels 5 als 10 anys, ho explica així en el seu testimoni literari ‘Instrumental’: «La vergonya és el llegat que deixen tots els abusos. És el que garanteix que no sortim de la foscor, i també és el més important que cal comprendre si voleu saber per què les víctimes de l’abús estan tan fotudes. La vergonya assegura el silenci, i el suïcidi és el silenci definitiu».

L’assetjament és un esdeveniment traumàtic, perquè implica l’impacte de les paraules sobre el cos, que de vegades pot ser molt destructiu. Les paraules toquen i ressonen al cos i resulten feridores, raó per la qual en cap cas és possible banalitzar el fenomen de l’assetjament. Però, igual que reflecteixen els testimonis de molts supervivents de la Shoah (Levi, Semprún, Kertész, etc.), fa falta temps perquè puguin respondre a aquest succés traumàtic. Triar viure és una opció que implica callar sobre aquesta vergonya d’existir. També per a les víctimes de l’assetjament es planteja el dilema de «l’escriptura o la vida». 

Notícies relacionades

James Rhodes: "El cas dels Maristes resumeix tot el que està malament en la protecció del menor"

Els Mossos avisen que la investigació de les bessones de Sallent serà llarga i complexa

Les víctimes del ‘bullying’ comparteixen una sola –però poderosa– característica: són persones que, per motius diversos i sempre particulars, no poden respondre a la intimidació de l’altre. No és només que tinguin trets diferents (origen, religió, etc.) o alguna dificultat (discapacitat, trastorn mental, obesitat, etc.), ja que de vegades aquestes característiques poden fer-los valuosos o convertir-los en subjectes de compassió. Fa falta una dada més, present en tots els casos: que no puguin respondre perquè aquesta escena els ressona íntimament de tal manera que connecta amb una cosa molt particular de la seva existència per a la qual no tenen resposta (un abús sexual sofert, una ‘taca’ en la família, una debilitat vergonyosa, etc.). 

Aquesta falta de resposta és el que anima l’assetjador i els testimonis impassibles a mantenir-se en l’escena sàdica en la qual la víctima és reduïda a un objecte. En casos extrems, aquesta ‘objectalització’ és tan real que pot portar-los al suïcidi, quan la consciència de ser una merda o un rebuig se’ls imposa per la persistència de l’escena d’assetjament. El subjecte es veu allà en el moment de la seva desaparició i es produeix una cosa que s’assembla a deixar caure el cos. Una noia víctima d’assetjament ens explica com se sentia quan al sortir de la dutxa, al vestidor escolar, estava despullada i sense la roba que li havien sostret: «mirava les tovalloles que havien deixat tirades a terra i jo n’era una, una cosa que s’utilitza per netejar la brutícia i després es deixa tirada a terra». És, llavors, quan el suïcidi se’ls presenta com l’última oportunitat de recuperar una mica de la seva dignitat de subjectes (i ja no com simples objectes). Aquest últim acte els pertany només a ells.