L’espiral de la llibreta Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
La tragèdia de les bessones de Sallent
Fa l’efecte que els adolescents mai han estat més desorientats que ara
Les bessones de Sallent. No me les trec del cap. Una vegada i una altra, visualitzo una mà gegant que manipula el rellotge còsmic per aturar les manetes en el just instant en què les nenes agafen els tamborets per enfilar-se a la barana de balcó. O bé aquesta mà les rescata en ple salt al buit. L’Alana, de 12 anys, va morir en l’acte; la seva germana, la Leila, es recupera a l’Hospital Parc Taulí, de Sabadell. Van deixar dues cartes explicant-ne els motius: l’Alana volia ser un noi i que l’anomenessin Ivan, i se sentia incompresa pels seus sentiments; la Leila seguiria la seva bessona fins al final per solidaritat, per íntima compenetració. Costa empassar-se la saliva després del paràgraf.
Probablement, no hi haurà una explicació única. En els suïcidis no n’hi sol haver. Però crida l’atenció que, en un primer moment, tant el Departament d’Educació com l’Ajuntament de Sallent s’afanyessin a descartar que les menors haguessin patit assetjament escolar i a remarcar que totes dues rebien atenció psicològica a l’institut on estudiaven. Alguna cosa no va funcionar, doncs, com calia. No es tracta d’assenyalar i apallissar, sinó d’evitar la repetició de la tragèdia.
EN GUERRA CONTRA EL MÓN
Estàs en guerra amb tu i contra el món, t’irriten els pares i li faries vudú a mig claustre. Vols que et facin cas i, alhora, que et deixin en pau. No ets ni un nen ni un adult, però en ocasions et tracten com si fossis un idiota, amb raonaments que dinamiten la lògica. O et sermonegen. No comprens l’electricitat que et sacseja. Les mamelles fan mal al brollar, i series capaç de posar-te un càrdigan en ple agost perquè ningú advertís aquests dos bonyets, a penes rovells d’un arbre tendre. El drama dels grans. El bigoti matusser dels nois. Els galls. Burles a l’escola perquè ets gras o portes ulleres de miop o perquè parles amb accent argentí i li diu ‘pollera’ a la faldilla. Posem també que a casa falten diners i sobren les bronques entre els teus pares.
L’adolescència és sovint un lloc inhòspit, però em fa l’efecte que els nois mai han estat tan confosos com ara. Deuen ser les xarxes socials, els mòbils, les modes, la imatge exterior i el postureig, l’afany per experimentar coses noves i trencar motllos socials o les conseqüències de la maleïda pandèmia. En qualsevol cas, informes i experts alerten de l’augment de pensaments suïcides, autolesions i malalties mentals entre els més joves. Falten pedagogs, psicòlegs, terapeutes als instituts. Els profes van desbordats. No es tracta de medicalitzar-los, sinó de tendir-los una mà, una mà que potser també tremoli en aquesta època de múltiples desconcerts, però una mà robusta, d’adult. La mà que sosté en el buit.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
