Llimona & Vinagre | Article de Josep Cuní Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Víctor Manuel contra l’adamisme
Ens ha explicat la seva vida a través de les lletres de les seves cançons. Les interpretades per ell o per Ana Belén, la còmplice per a qui ha compost allò que sabia que ell no podria interpretar perquè necessitava una altra veu
La vida no sempre ha sigut en color. Almenys en aquest país. Un detall que de vegades se’ls escapa, als proclamadors de la nova veritat revelada. Tot i que de nova en tingui poc i la seva epifania emmascarada també arrossegui llargues ombres totalitàries. Aquesta és la part opaca del discurs dels que qüestionen la transició que no van viure. Que no volen saber que hi va haver un temps en què calia demanar al mariner que parlés del mar perquè des de moltes finestres el mar no es veia. I sense la lluminositat de l’aigua d’una nítida albada, sense les pampallugues porpres de les escames dibuixades a la seva superfície, la seva immensitat es converteix en amenaça i l’horitzó s’entela de boires i incertesa.
Tot això ho saben, ho sabem, els que ho vam viure encara que fos tard i malament. Els que vam aprendre el significat real de les metàfores de què es nodrien la literatura i les cançons. Eufemismes que els avis castigats utilitzaven per entendre’s sense dir, per comunicar-se sense témer. Missatges a la recerca d’emocions amagades i sentiments ocults. Miralls que reflectien les autèntiques frustracions dels que s’hi miraven. Però, com va quedar escrit a l’Eclesiastès, hi ha un temps per a tot. I va caldre esperar que anés transcorrent l’època lenta, grisa, insípida i tediosa per emprendre la ràpida, lluminosa, saborosa i interessant que la va seguir. I d’aquelles pols, els llots de l’actual. Tan precipitada com, de vegades, decebedora. Tan impacient com amb freqüència intolerant.
Aquell llarg mentrestant s’edulcorava amb una ràdio que acompanyava al ritme de melodies no sempre tan vaporoses com s’ironitzava. I una única televisió que entretenia partint dels cànons morals tan estrets com les 625 línies que la feien possible. En aquestes fonts va beure Víctor Manuel San José Sánchez (Mieres del Camino, Astúries, 7 de juliol de 1947).
Al futbolista primerenc li agradava la música i s’entretenia amb l’harmònica. Però com que volia cantar l’instrument obstruïa. A l’escola imitava Joselito, el nen prodigi, petit rossinyol, nascut quatre anys abans i la fama del qual encoratjava a seguir els camins d’aquella ‘Campanera’ davant la qual es parava la gent «‘na más la ven de pasar’». A tot això, un oncle li va regalar la primera guitarra i va anar deixant anar amarres. Va marxar a Madrid per guanyar uns calerons i poder tornar al poble i muntar un bar. La melancolia li va servir d’inspiració actuant de teloner d’un altre mite de l’època. I així va ser com el ‘Soy minero’ d’Antonio Molina va transitar cap a l’«‘abuelo picador’» de l’«‘olor de pólvora mojada y el sabor del carbón mientras picaba’».
Entretots
Tot el que va venir després està cantat. Perquè Víctor Manuel ens ha explicat la seva vida a través de les lletres de les seves cançons. Les interpretades per ell o per Ana Belén, la còmplice per a qui ha compost allò que sabia que ell no podria interpretar perquè necessitava una altra veu, una altra força, un altre destí.
Escoltar-lo avui, recopilat i actualitzat, pujat a l’escenari del seu ‘tour’ d’aniversari, és reconèixer que el tango tenia raó. Que 75 anys no són res, però sense la por de la trobada amb el passat que torna per recordar-lo a l’adamisme rampant que sempre hi va haver i hi haurà un ahir. I que la dignitat passa per assumir-ho i entendre que tota evolució necessita una transició. Com la seva.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
