UN SOFÀ A LA GESPA
Teories del fracàs i la decepció, per Fonalleras
Al començar el partit a l’Estadi dels Jocs Mediterranis, ressonaven les paraules de Kounde després del partit de Manchester: «Ha sigut una decepció, però no un fracàs». És a dir, a Europa estem en trànsit. Dels fracassos estrepitosos a la silent decepció. En l’eliminació de la Champions, Xavi assegurava que «el fracàs és de qui no ho intenta». Doncs no, estimat míster: el fracàs és intentar-ho i no aconseguir-ho. És pensar que pots i topar de cara contra la pura realitat, clavant el genoll al camp de batalla. Així de dura és la vida. O encara pitjor: ni tan sols intentar-ho o fer-ho sense ànima, sense recursos, sense fermesa. «Hi continua havent il·lusió i crec que podem guanyar títols aquesta temporada», deia l’entrenador i, llavors, a la tardor, que és quan ho va dir, ja construïa el discurs a base de la salmòdia que s’ha anat repetint en cada petita o gran ensopegada: «L’any passat no hi arribàvem per poder competir». Però aquest sembla que sí. ¿Segur?
Dues hores després vam saber que el que de veritat és un fracàs (gairebé una hecatombe) és no xutar entre els dos pals fins al minut 80 (i fins al final, ni una vegada més) contra un equip que estava en descens i a qui el Girona li’n va fer sis (¡sis!) fa una setmana. Torna una sensació que ja semblava arraconada en la lliga, la de la tremolor de cames, perquè una cosa és posar-se a 10 del Madrid i gairebé liquidar la cosa i una altra, molt diferent, és que els blancs te’n retallin un i revifin el foc de la remuntada després d’una nit nefasta, patètica, indescriptiblement amorfa.
Més ímpetu
Allò de Liverpool pot ser que tingués alguna cosa de miratge, però els d’Ancelotti arriben a les semifinals de la copa amb més ímpetu. Rectifico: amb ímpetu. El Barça sembla esquerdat, sense gana. A poc que ens despistem (i ja estem bastant decebuts i sense rumb, és a dir, sense Pedri: quan es lesiona, l’equip va sense carta de navegar), s’haurà evaporat la penúltima il·lusió d’un títol i la lliga començarà a semblar terreny minat si el València es decideix a donar-nos un ensurt.
La decepció és, al cap i a la fi, com el fracàs, però sense tants escarafalls. Després de Manchester, és com si no tinguéssim el cos per a més tragèdies europees i ens conforméssim amb els retrats plàcids i abstrets de la tristesa, estil Txékhov. Decebut és el nom de qui ho continua intentant sense posar massa esperances en res. Després de la vergonya d’Almeria (perquè és el que va ser), la magnitud de la tragèdia torna a treure el nas en el panorama blaugrana.
D’acord, hi ha baixes decisives (insisteixo amb Pedri: fa un any va passar el mateix, després de la lesió contra l’Eintracht) i amb els absents «hauria sigut una altra cosa», com va afirmar Xavi. I també podem arribar a pensar que no és el mateix una final (gaire) anticipada amb el United que uns setzens contra el Midtjylland, per dir-ne un que sí contra qui sí que hi arribàvem per guanyar-la. ¿O no? No està demostrat que el Midtjylland sigui pitjor que l’Almeria, contra qui, per cert, el Barça mai (¡mai!) havia perdut.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
