Taxis, VTC i competència

La decisió del Govern de la Generalitat de liberalitzar durant 10 dies els VTC, a propòsit de la celebració del Mobile, i després que el sector del taxi hagi decidit no convocar mobilitzacions durant els dies de l’esdeveniment, constitueix una treva en la lluita que enfronta el sector del taxi i els VTC. La mesura es justifica per la necessitat d’atendre una altíssima demanda en un moment en què l’oferta seria clarament insuficient com a conseqüència de l’aplicació del decret de la Generalitat que, des de l’1 de gener, obliga els VTC a disposar d’una llicència de l’Institut Metropolità del Taxi. De moment no se n’han expedit ni 350 i gairebé el doble estan pendents de resolució.

No obstant, aquesta liberalització transitòria és un reconeixement en tota regla d’una cosa que la mateixa Autoritat Catalana de la Competència ja va posar de manifest quan es va aprovar el decret de la Generalitat: que la normativa és contrària a la competència i que persisteix la ineficiència reguladora. En aquest mateix sentit cal interpretar la decisió del Tribunal Suprem, que es va fer pública divendres passat, de desestimar els recursos presentats pel Govern basc i per algunes associacions del sector del taxi contra la sentència que anul·lava alguns punts del decret autonòmic que mirava de frenar l’extensió dels VTC, com la geolocalització per mitjà d’aplicacions i l’exigència d’una antelació mínima de 30 minuts. Aquesta sentència considera que les dues disposicions limiten de manera excessiva i desproporcionada l’accés al mercat dels titulars de les llicències de VTC, un fet que els mateixos VTC han denunciat davant la Comissió Europea.

En el fons, el que hi ha en joc és l’existència de lliure competència en el mercat del transport de viatgers en l’àmbit urbà i interurbà, una lliure competència que ha de redundar en beneficis per al consumidor en termes de tarifes competitives i qualitat del servei. Tot i així, la inevitable entrada de nous operadors que competeixin amb el taxi no s’ha de fer, com fins ara, de manera deslleial per part dels nouvinguts, els VTC, o defensivament, com han fet les administracions davant la pressió dels taxistes per mitjà d’un marc regulatori descompensat que els dificulta l’entrada. La competència ha de ser lleial: ni el taxi ha de competir en condicions d’inferioritat complint uns requisits de servei públic que no afecten els VTC ni els VTC han de veure dificultat el seu accés a l’activitat amb condicions lleonines.

Aquesta és una batalla que no només es lliura a Barcelona, sinó que té una dimensió global, amb lliçons que cal extreure d’algunes de les experiències que tenen més enllà de les nostres fronteres, com és el cas de Nova York. I, al seu torn, té una dimensió local que passa per garantir un període transitori que no penalitzi els que van prendre decisions amb unes determinades regles del joc (o quan encara no n’hi havia, és a dir, els taxistes que van adquirir llicències a preus desorbitats concebudes com un patrimoni de cara a la jubilació). Perquè, al cap i a la fi, la lliure competència no s’ha de circumscriure als beneficis dels consumidors, sinó que també ho han d’obtenir en forma de drets els proveïdors de serveis.