Una altra tomba al Mediterrani

Fa massa anys que el Mediterrani és la tomba d’emigrants procedents de diferents punts d’Àsia i l’Àfrica com per liquidar la tragèdia a la costa de Calàbria amb l’enumeració de les raons tècniques del naufragi que ha sumat la mort al mar d’almenys 60 persones més, inclosa una vintena de nens. L’estat calamitós de l’embarcació en la qual els migrants van partir d’Esmirna, la segura responsabilitat d’una de tantes màfies que operen a Turquia i les condicions adverses per al rescat en una mar embravida són dades insuficients per trobar la raó última per la qual amb dramàtica freqüència es repeteixen aquests episodis. Quan més de 26.000 migrants han perdut la vida rumb al nord en els últims 10 anys és inajornable que la UE s’atingui a la realitat d’un problema sense resoldre, per més que la majoria dels seus socis aspirin no només a consagrar una Europa fortalesa sinó a desentendre’s del que passa a les portes d’aquest mur. Europa ha de demanar explicacions d’una vegada al Govern ultraconservador de Giorgia Meloni, disposada a dificultar al màxim la tasca de rescat de les oenagé en alta mar.

Les imatges de la platja calabresa són prou expressives de les dimensions del drama i de la necessitat que els Vint-i-set s’apliquin a trobar una gestió conjunta, ordenada i segura d’un problema global, que afecta en gran manera els estats de la costa nord del Mediterrani, però que és responsabilitat col·lectiva de tots els seus membres. De fet, poc o res ha avançat la gestió dels fluxos migratoris des de l’acord subscrit el 2015 per la UE i Turquia, pel que aquest país es va convertir en una mena de contenidor de refugiats i es va comprometre a controlar la seguretat exterior en el límit sud-est d’Europa, mentre la diplomàcia amb el Marroc busca mantenir-lo com a estat tap a l’altre extrem del Mediterrani. Tot el contrari, s’ha endurit l’oposició de molts estats al repartiment de quotes de migrants –ja siguin refugiats polítics o desplaçats per motius econòmics– i a destinar més recursos al dispositiu Frontex, que amb tota seguretat salvaria vides.

No han corregut millor sort les polítiques d’ajudes al desenvolupament amb els països d’origen dels immigrants i de col·laboració amb les forces de seguretat dels que allotgen les màfies que trafiquen amb éssers humans. Les raons del fracàs han sigut tant pressupostàries, logístiques com polítiques, amb l’auge de l’extrema dreta al darrere. Perquè quan Georgia Meloni reclama la solidaritat europea en aquest àmbit no fa més que sortir del pas i eludeix la complexitat de les actuacions en origen, de la seva eficàcia quan es tracta de portar-les a la pràctica en països en guerra, amb règims minats per la corrupció o simplement en llocs sense els recursos tècnics mínims necessaris perquè el codesenvolupament sigui una realitat a curt termini. Una declaració d’Amnistia Internacional del 2021 proclama: «La UE i els seus estats membres no han assumit la seva responsabilitat envers les persones que busquen seguretat a Europa». Aquesta continua sent la situació, res ha canviat per pensar que les morts davant una platja de Calàbria seran les últimes en la trista relació de migrants que han perdut la vida a la recerca d’una existència millor. Són massa els antecedents per no pensar que l’única via de millora és un compromís sense reserves de la UE.