Victimisme a la carta, per Josep Pedrerol

Buscar excuses és l’esport nacional, un hàbit ineludible, com la migdiada, el cafè o el dinar familiar dels diumenges. Consisteix, bàsicament, que la culpa sempre és de l’altre. És, sens dubte, la manera més fàcil d’amagar les carències, els errors o els complexos. El futbol té en l’àrbitre l’excusa perfecta. Un equip perd o empata per culpa seva, mai per un plantejament covard o molt reservat de l’entrenador, per un davanter que no fa cap gol a l’arc de Sant Martí o un porter que no té la seva tarda. Que fàcil és assenyalar i evitar l’autocrítica necessària, que passa a un discret segon pla (o ni tan sols existeix) en massa ocasions.

L’Atlètic ho tenia clar quan Gil Manzano va mostrar a Correa la vermella directa per pegar un cop a Rudiger amb la pilota a uns quants metres: havia sigut un altre parany al Bernabéu. Missatge de Simeone en roda de premsa, tuit irònic, un altre tuit (aquesta vegada amb foto) i, finalment, la traca final, el comunicat/entrevista de Gil Marín a la web del club. Text dur en el qual llança frases contundents del tipus «sempre patim aquestes actuacions contra aquest equip per la pressió que exerceix al col·lectiu arbitral». Com ja he dit, l’esport nacional.

L’aliment dels perdedors

El victimisme és l’aliment dels perdedors, dels que són incapaços d’assumir que per créixer és millor actuar que criticar, dels que no entenen que es millora corregint els errors i no mirant què fan o diuen els altres. La part dolenta del cas és que els fidels et compren aquest discurs sense ni tan sols parar-se a reflexionar. És fàcil. Dues declaracions i un parell de tuits són suficients per crear un estat d’opinió favorable, sobretot dels teus.

Notícies relacionades

Els fills de Gisèle Pelicot

Sortir de la confusió

Així s’evita parlar d’un cop de colze que ha sortit a passejar alegrement o de jugar millor i acabar empatant. I si, a més, t’enfrontes al teu màxim rival, millor encara. Als de davant sempre els beneficien, sempre els perdonen aquella targeta clara i, per descomptat, sempre els xiulen a favor un penal dubtós. En definitiva, que gran que és aquest meravellós esport anomenat futbol en el qual el sentiment s’imposa a la veritat i els colors del cor guanyen la raó. És igual el que passi, l’important és el que sents. 

PD: Bravo per la reacció de Xavi. Amb el desastre de l’Almeria podia haver buscat l’excusa de les baixes o el cansament, però no. «El pitjor partit de la temporada», va sentenciar. Autocrítica, és clar que sí. Així s’arreglen els problemes.