El llast sociovergent

En tot cas, implementar una governança per al segle XXI exigeix superar el passat. En la Catalunya autonòmica CiU i PSC es neutralitzaren més que no pas col·laboraren. Una competitivitat condicionada pels interessos dels governs espanyols, que, desitjosos d’establir pactes amb el pujolisme, frenaren les ambicions dels seus correligionaris catalans. El PP de Vidal-Quadras fou escapçat per Aznar amb la mateixa lògica que Zapatero pactà l’Estatut amb Mas per dinamitar els governs Maragall/Montilla a fi de retornar a l’«oasi català», alterat l’any 2003 pels governs tripartits amb presència independentista.

Es pretenia recuperar un 'statu quo' basat en un nacionalisme atrinxerat en l’administració autonòmica i un socialisme falcat en els grans ajuntaments. Mirant-se de reüll, això sí, bo i assumint la màxima orteguiana de la ‘conllevancia’ entre dues maneres d’entendre el país i el catalanisme. No és casual que Catalunya encara no tingui llei electoral pròpia, que la gestió del territori fos un camp de batalla on Generalitat i consells comarcals actuaven de parapet davant les diputacions, d’igual manera que l’Àrea Metropolitana barcelonina planificava com a contrapoder del Govern català. Paradoxalment, dos bàndols defensors d’un mateix model econòmic optaven per unes institucions fetes més per a la superposició administrativa i la rivalitat competencial que no pas per les sinergies.

Resulta farisaic, doncs, que dirigents polítics bel·ligerants contra l’independentisme atribueixin al 'procés' la responsabilitat d’una hipotètica decadència catalana. Les manifestacions de Salvador Illa n’han estat un bon exemple arran del darrer debat sobre les inversions en infraestructures i el pressupost de la Generalitat. No obstant, sona a rebequeria que en el context polític actual, caracteritzat per la rellevància del republicanisme com a ideologia competidora del postpujolisme i del socialisme, es pretengui fornir un discurs de modernitat sense assumir responsabilitats passades. Faria bé, doncs, ERC de no deixar-se pressionar pels poders fàctics, tal com s’ha intentat fer amb el debat de l’ampliació de l’aeroport del Prat, Quart Cinturó i Hard Rock.

Perquè l’independentisme no s’ha de fer perdonar. Tot al contrari. Per primera vegada, durant el 'procés', el relat dominant de les elits restà superat per un altre, possiblement més popular que no pas acadèmic, al voltant de com havia de ser el nou país independent a redós del procés constituent de la república naixent. Teoria i especulació ‘ad futurum’, cert, però alenada d’aire fresc sens dubte.

Sona a hipocresia, també, que, quan ningú no nega el poc futur que pot haver-hi si no assolim creixements sostenibles i progressos quant a la sobirania alimentària, s’hagin d’entomar arguments de pretès progressisme per part de qui fa pocs anys va impulsar Eurovegas, el tercer macrocomplex de casinos més gran del món en l’àmbit del Parc Agrari del Baix Llobregat, sense cap mena de pudor o amaga que foren els responsables polítics d’urbanitzar el barri residencial de Gavà Mar, a tocar de les instal·lacions aeroportuàries.

Notícies relacionades

Els economistes aposten per l’ampliació de l’aeroport del Prat

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

El Govern no s’hauria de deixar seduir pels cants de sirena que pretenen dictar el guió, bo i aprofitant la minoria parlamentària. Fins ara, Aragonès se n’ha sortit amb els comptes de la Generalitat, té la legislatura garantida i a finals d’any, probablement, estarà en condicions de posar noves condicions a Sánchez. Un conjuntura adient per engendrar una nova governança. Si no ho fa, fracassarà i els mateixos que ara amb cinisme l’inculpen dels mal actuals, a ell i als seus companys republicans, després en doblaran la dosi i li retrauran no haver-ho intentat.

Preu per preu, sabates grosses, president!