Les paraules no són innocents

Aquest objectiu, el de liderar el feminisme, sembla clar, però s’entén menys l’afany de mirar d’estendre l’antisanchisme, tan ferri entre els votants de les dretes, també als de les esquerres. Més que res perquè, tret que es tracti d’una estratègia suïcida –tan pròpia de l’esquerra de l’esquerra–, dirigida a dinamitar qualsevol possibilitat de continuar en el poder, el que sembla clar és que la permanència del Govern de progrés depèn que tant al PSOE com a l’espai que lidera Yolanda Díaz, se suposa que amb la incorporació d’UP, els vagi mitjanament bé a les eleccions. Així que marcar posició és lògic i segurament necessari, perquè al cap i a la fi aquestes forces polítiques competeixen al mateix espai electoral, però utilitzar, per fer-ho, el descrèdit de l’aliat (¿o ja el veuen com un adversari?) és, es miri per on es miri, exagerat i, fins i tot, perillós. Més que res perquè, tot i que Sánchez sembla fet d’acer inoxidable i es desenvolupa amb una seguretat que en ocasions sembla estar per sobre de les seves possibilitats, la rebel·lió de les dues ministres de Podem pot acabar per desgastar, sí o sí, el seu lideratge. En especial, entre els socialistes, alguns dels quals anhelen un cop d’autoritat del president i que les faci fora del Govern.

Notícies relacionades

Podem acusa el PSOE de «tornar al Codi Penal de ‘La manada’» i donarà la batalla al Congrés

Twitter era una cerveseria de Múnic

Aquesta baralla és especialment arriscada quan cap dels partits de l’esquerra va sobrat de vots. De la lectura dels sondejos, excepció feta del baròmetre del CIS, es deriva que les expectatives electorals dels socialistes no són tan bones com voldrien, ni ho són tampoc les dels seus socis. No tant a les eleccions municipals i autonòmiques, a les quals la personalitat dels candidats i la gestió dels seus governs pesen tant com l’afany de la dreta d’esperonar l’antisanchisme, sinó a les generals, a les quals els socialistes podrien tenir més problemes. Tant per les seves aparentment minvants possibilitats com per les dels aliats a la seva esquerra, que semblen exigües, als quals tampoc sembla beneficiar, almenys de moment, aquesta batalla. Segurament és per això que Yolanda Díaz prefereix transmetre una imatge de bon rotllo amb els seus col·legues socialistes del Govern, en particular, amb Sánchez, i no participar en les estratègies corrosives de les seves companyes de coalició.

Més enllà de quins siguin els objectius electorals últims que els mouen, convindria meditar sobre l’ús i abús d’eslògans insidiosos per erosionar el rival electoral, frases a les quals la societat espanyola sembla estar molt acostumada. Ni tan sols ha generat escàndol l’ominosa al·lusió de la presidenta de Madrid a l’etarra condemnat pels assassinats de Miguel Ángel Blanc, Gregorio Ordóñez, Fernando Múgica o Fernando Buesa, feta per criticar els pactes de Sánchez amb Bildu. Com tampoc el genera la repulsiva menció que fa Podem a ‘La manada’ quan la part socialista del Govern intenta arreglar el desgavell penal que han causat alguns errors en l’elaboració de la llei del ‘només sí és sí’. Si aquest és el to dominant, quan encara falten uns mesos per a les eleccions municipals i autonòmiques del 28 de maig i deu per a les generals, ¿quanta desmesura queda encara per veure?