Sequera a curt i a llarg termini

Catalunya suma ja dos anys de sequera, que han deixat les reserves dels pantans catalans en mínims, sense prou neu acumulada al Pirineu aquest hivern, la que hauria d’ajudar a recarregar-los en el desglaç, i amb el seu medi natural i explotacions agrícoles assedegades i necessitades d’un volum de pluja sostingut, que no s’entreveu en l’horitzó, per recuperar-se. Una situació que pot conduir a una situació realment compromesa aquest estiu si les condicions meteorològiques es mantenen. I ingestionable si no començaven a aplicar-se ja les mesures d’estalvi aprovades aquest dimarts. Davant una situació similar el 2008, el tripartit va desplegar instal·lacions com les dessaladores que durant anys han estat infrautilitzades, però que porten ja mesos a ple rendiment. La seva existència, així com la reutilització d’aigua procedent de depuradores per a diversos usos, ha evitat fins ara una situació més compromesa. Però aviat no serà suficient. Ni a curt ni a llarg termini: aquest tipus de solucions té els seus límits i suposen una despesa energètica que ha de ser considerada a l’hora de plantejar-se de manera àmplia l’adaptació a una nova realitat marcada per la crisi ambiental.

De moment, no obstant, hem de pensar a curt termini. Les mesures restrictives poden suposar molèsties i inconveniències. És el menys que hem d’assumir en l’adaptació que ens espera a un escenari en què la norma pot ser ja no les sequeres estacionals o cícliques, sinó una escassetat d’aigua crònica. També aquestes mesures tenen una part d’obligat compliment per part de les administracions, i una altra que depèn de la responsabilitat de cada ciutadà a títol individual. Com en tantes ocasions ja, el repte per a cadascun de nosaltres serà posar per davant de la comoditat personal, i fins i tot de legítims interessos particulars, l’esperit cívic. Però més enllà de fer el necessari per capejar una situació de crisi hídrica, el país s’ha de plantejar la seva adaptació a aquesta nova realitat, i això passa per restaurar sistemes hidrològics, potenciar infraestructures per optimitzar el cicle de l’aigua i plantejar entre els condicionants que poden fer o no possibles projectes urbanístics, turístics o industrials, la disponibilitat del subministrament d’aigua. Molts altres recursos (financers, matèries primeres, territori...) no són infinits. I l’aigua cada vegada serà més finita.

Mentrestant, amb les eleccions a la vista, el PP i Vox tornen a buscar la resposta en un Pla Hidrològic Nacional que reobri la porta a grans transvasaments entre conques, en especial en direcció a les zones d’agricultura intensiva de regions com Múrcia. L’estimació de superàvits en unes conques que permetrien els transvasaments sol no tenir en compte les necessitats de manteniment d’ecosistemes fràgils a les conques cedents. I aposta pel manteniment de models de producció agrària que potser en un nou entorn climàtic ja no siguin possibles a determinades zones, o només ho siguin amb un replantejament dels recursos i tecnologies. És a dir, es tracta d’una aposta per obtenir rèdits electorals en zones sensibles i que no assumeix la necessitat d’un canvi més profund davant una nova realitat. Davant una perspectiva que inclou restriccions en el subministrament d’aigua de boca, mesures excepcionals i qüestionables en situacions folgades passen a ser necessàries. Però pensar només a curt termini és enganyar-se.