Sergio Ramos: ningú el fa fora, se’n va perquè vol

Decisions com la de Sergio Ramos de renunciar a representar la seva estimada nació són molt valentes. Tant com la meva de renunciar a participar a Eurovisió, o la de la meva senyora de rebutjar l’estrella Michelin, que els seus dots culinaris són semblants als meus en la música. No és la meva primera renúncia, fa anys vaig decidir deixar de pentinar-me, la qual cosa, a un minut diari, m’ha permès estalviar amb el pas del temps unes 150 hores de temps, per no comptar els diners en perruqueria, pintes, xampús i afaits variats. Bé és cert que la pèrdua dels cabells em va ajudar en la decisió, però no més del que a Sergio Ramos l’ha ajudat ser ignorat pels seleccionadors.

A Espanya s’accepta amb naturalitat que qualsevol renunciï a la selecció, de futbol o del que sigui, sempre que no sigui per motius polítics. S’hi pot renunciar per qüestions d’edat, de no sentir-se prou motivat, de preferir reservar-se per a altres competicions o d’estar deprimit. Fins i tot hi ha l’opció de no donar cap explicació. Però, ai de qui refusi vestir la samarreta nacional per no sentir-s’hi representat –podria ser el cas d’un nacionalista o d’un anarquista–, perquè serà carn de canó per a les restes, i més en els temps que corren. Per fortuna per a ell, no és el cas de Ramos, tan espanyol de bé que fins i tot li agraden els toros.

És una sort que, als seus gairebé 37 anys, Ramos hagi recordat refusar ser convocat per la selecció espanyola. Hi ha jugadors a qui se’ls oblida fer aquest pas i la seva vida es converteix en un infern. Imaginin el que significaria per a Ramos estar d’aquí uns anys a casa i, en lloc de passar el temps jugant amb els seus nets, haver d’estar pendent de la convocatòria per al mundial del 2062, probablement a l’Antàrtida, a veure si el nou míster ha pensat en ell per reforçar la defensa.

És com si el net li pregunta: «Avi, torna’m a explicar allò d’aquell penal que vas xutar contra el Bayern de Munic, tan fort i alt que la pilota va sortir del Bernabéu». I ell li respon: «Calla, nen, que estic mirant els esports a la tele. Em sembla que aquesta vegada em convoquen».

Ramos, la seva fama de persona intel·ligent no és gratuïta, s’ha assegurat una vellesa tranquil·la, sense haver d’estar atent a les vel·leïtats de la federació i els seus empleats. Això li permetrà visitar museus, que és una altra de les seves passions conegudes. No per admirar les obres exposades, que això ho pot fer qualsevol, sinó per disfressar-se de cec cantaire de coples i, amb barret i ulleres fosques que no es treu ni a l’interior, fer-se fotos fent ganyotes al costat de les escultures i pintures, com faria un nen de primària abandonat al seu lliure albir.

Això és el que el futbolista ficat a erudit de l’art va fer al Museu Dalí de París i és d’esperar que, tenint ara més temps lliure, repeteixi actuació en altres museus de la capital francesa com el Pompidou i el Louvre. Penjar una foto a Instagram fent llengots al costat de la Gioconda o pujant a coll de la Venus de Milo és una de les màximes aspiracions d’un munt d'adolescents d'arreu del món i de Sergio Ramos. Temo que no serà tan fàcil que renunciï a això com a la selecció. Per sort per a ell, el seu proverbial coneixement de l’art antic pot ser-li d’ajuda si algun vigilant primmirat li crida l’atenció.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Sergio Ramos no en fa prou amb fer-se fotos fent el ximple amb obres artístiques, el seu amor per l’art va molt més enllà. Es diu que té un compte ocult d’Instagram on exposa les seves pròpies creacions, esperant que algú descobreixi el seu talent. Encara no ha renunciat a ser seleccionat entre els grans pintors de tots els temps.

Deu ser que confia més en els seus dots pictòrics que en els futbolístics.