L’espiral de la llibreta | Article d’Olga Merino Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Pink Floyd, Ferrovial i la pinça del llamàntol
Sobre la naturalesa dels diners i la marxa de la multinacional als Països Baixos
Busco a Spotify el disc de Pink Floyd ‘The Dark Side of the Moon’, perquè acaba de complir 50 anys i per veure si les idees s’aclareixen progressivament mentre picotejo les notícies. El vell disc, el del prisma de vidre a la portada, el que van comprar els germans grans i del qual vam llepar com paparres els que veníem a rebuf, tot i que al principi costava d’entrar.
Totes les portades parlen del tema: a la Moncloa estan que fumen en pipa per la marxa de Ferrovial als Països Baixos a causa de la millor «seguretat jurídica» que impera allà, al·lega la multinacional, i a fi d’accelerar el seu salt a Wall Street. Des del Govern repliquen que els dol la fiscalitat (pel que sembla, l’empresa s’estalviarà fins a 40 milions anuals en impostos). No sé si queda gaire elegant deixar de tributar a Espanya després d’haver-se beneficiat durant dècades de la inversió pública, però ai, a hores d’ara del mil·lenni sembla ingenu preguntar-se fins i tot per la licitud de l’assumpte. Els diners criden els diners.
Entretots
EL BAIX DE ROGER WATERS
Vol la casualitat (o l’algoritme) que, quan la lectura descendeix cap a les profunditats de Ferrovial, el disc de Pink Floyd salti a la sisena cançó, la titulada ‘Money’, aquesta meravella que arrenca amb el so de la caixa enregistradora, una pluja metàl·lica de monedes, el so d’un paper al trencar-lo –potser un taló arrencat del portatalonaris– i el punteig del baix de Roger Waters. «‘Moneeeey, get back’». Doncs això.
Notícies relacionadesLa cançó es queda pessigada en bucle per acompanyar la lectura d’altres titulars que també tenen la seva molla. Cas Mediador: resulta que el general Francisco Javier Espinosa Navas, a la presó, guardava la pasta de les comissions en una capsa de sabates, fins a 61.110 euros en feixos de bitllets de 50 i de 200. «‘Moneeeey it’s a gas’». Diu ‘El Mundo’ que l’exàrbitre Negreira retirava fins a 20.000 euros mensuals en metàl·lic mentre cobrava del Barça. «Cotxe nou, caviar, quatre estrelles, somiar despert. Crec que em compraré un equip de futbol...», prossegueix la lletra de Pink Floyd, que es van fer rics amb el seu al·legat musical. I el diari ‘Ara’ explica que, durant la celebració del Mobile, molts restaurants de Barcelona han batut rècords de facturació: al Botafumeiro s’han despatxat uns 200 llamàntols al dia en banquets que podien sortir a 6.000 euros per barba, sobretot pels vins.
El llamàntol, per cert, és un crustaci decàpode molt llest, d’un preciós color blau abans de bullir-lo. Neix destre i es torna esquerrà a mesura que creix i, amb ell,aquestes extremitats poderoses, compostes d’una pinça que talla i d’una altra que tritura. Una tenalla que roba i no deixa anar, com la dels diners.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
