Tempesta Ferrovial

La inquietud del Govern és comprensible perquè que un ‘campió nacional’ se’n vagi a Holanda –i encara més algunes de les raons adduïdes– poden perjudicar la imatge d’Espanya i contrasta a més amb el gran increment de la inversió estrangera. Però no convé ni confondre les coses ni simplificar-les en excés. Si al Govern l’enerva massa la lliure decisió d’una empresa i recorre a la fàcil crítica populista –s’enriqueixen a costa d’Espanya i després marxen per cobdícia i per no pagar impostos– només aconseguirà enrarir més el clima polític i econòmic en un moment de gran incertesa a tot Europa. I les crítiques es multiplicaran per tres per part de Podem amb arguments veneçolans. No li convé ni a Espanya ni a Sánchez.

Les coses són més complexes. Ferrovial ja no és només una constructora espanyola com fa uns anys. El 82% del negoci es desenvolupa en altres països i la construcció n’és només una de les divisions. Tenen més pes la gestió de grans infraestructures com Heathrow i altres aeroports britànics i d’importants autopistes de peatge als Estats Units i el Canadà. El seu creixement futur és més en aquests països que a Espanya, on les autopistes de peatge estan prohibides de facto. I tot i que és veritat que Rafael del Pino Calvo-Sotelo –el fill del fundador i nebot de Leopoldo Calvo-Sotelo, el president del Govern d’UCD– té el 20% de la companyia –un percentatge rellevant–, la majoria del capital està a la borsa i una gran part en mans de fons internacionals que prioritzen el futur.  

¿Justifica aquest futur el trasllat de la seu? L’objectiu de cotitzar sense condicions a Nova York és raonable per a una companyia que vulgui créixer en el mercat americà. I empreses com Stellantis, fruit de la fusió de la francesa Peugeot i Fiat, han escollit Amsterdam, reforçada davant Londres després del Brexit. I Holanda té per a les tres grans agències de ràting una qualificació màxima de triple A, de la qual Espanya és lluny, cosa que pot generar avantatges en el finançament internacional. A més, Holanda, país fundador de la UE, té algun al·licient fiscal en la tributació de les filials.

Pot agradar més o menys, però Europa és així. I és aquí –amb els països amb més benestar social– on hem decidit integrar-nos. Pedro Sánchez, que encertadament viatja molt a les capitals europees, ho sap. O ho hauria de saber. El que més ha molestat és l’al·lusió a la seguretat jurídica d’Holanda. Però per al món econòmic la imprevisibilitat i l’absència d’un marc fiscal estable s’acosten a la inseguretat. I a Espanya s’han creat ara nous impostos –provisionals i de durada indeterminada– a la banca, les energètiques i les grans fortunes. No es tracta avui de jutjar-los, perquè tenen les seves raons, però són improvisats i no existeixen en altres països de la UE. 

Notícies relacionades

Les tristes excuses de Ferrovial

Twitter era una cerveseria de Múnic

I no és només Pedro Sánchez. Quan el Consell General del Poder Judicial –ni més ni menys que l’òrgan de govern dels jutges que segons la Constitució s’ha de renovar cada quatre anys– porta ja quatre anys de més perquè el PP no ha volgut perdre la seva majoria, Espanya no pot presumir de seguretat jurídica. 

El Govern faria bé de no dramatitzar una decisió que no hauria de ser precedent de res. I que una empresa espanyola d’èxit cregui necessari ser a Wall Street també pot ser un motiu d’orgull. I potser el Govern ha de fer alguna cosa perquè no sigui més atractiu aconseguir-ho des d’Amsterdam que des de Madrid. És clar, això exigeix més serietat i menys populisme.