FER SOROLL
Gràcies, Fernando
Quan Fernando Alonso va debutar en la Fórmula 1, el ja molt llunyà 2001, Oscar Piastri, debutant en el Mundial, no havia nascut. És una dada tan demolidora, tan increïble, que sembla impossible. Però ho és. Ahir, un 3 de març del 2023, 22 anys després d’aquella estrena amb Minardi, mig Espanya, o més, estava pendent de la primera carrera del campionat d’un asturià de 41 anys amb ganes de més, de molt més. Allà hi havia els seguidors de tota la vida, els assidus, els esporàdics i els que no han vist una carrera en la seva vida. Tots junts per veure si Fernando complia les expectatives creades. I tant que ho va fer. Tercer, podi i felicitat desbordada. Un resultat espectacular.
Alonso va disfrutar i ens va fer disfrutar com en els vells temps, quan guanyava campionats o els lluitava fins a l’últim revolt. Fernando, recordem-ho, va posar en el mapa la Fórmula 1 a Espanya amb els dos mundials que va aconseguir el 2005 i el 2006 als comandaments de l’inoblidable Renault. Abans d’aquella gesta, es tractava d’un esport llunyà, d’acèrrims, en el qual només el duel Senna-Prost ens resultava atractiu. Per a Espanya, Fernando Alonso és a la Fórmula 1 el que Severiano Ballesteros és al golf; Ángel Nieto, a les motos; Manolo Santana, al tennis; Bahamontes, al ciclisme, o Paquito Fernández Ochoa, a l’esquí: un pioner.
Cultura de l’esforç
Més enllà dels seus èxits incontestables (dos mundials d’F-1, un altre de resistència, guanyador a Daytona i Le Mans, participant al Dakar...), el que més m’impressiona d’Alonso és la seva cultura de l’esforç, la seva capacitat de resistència davant l’adversitat, la fortalesa per continuar intentant-ho amb totes les seves forces fins a no poder més. Mai s’ha rendit malgrat els mals que l’han assetjat des que era a Ferrari.
Notícies relacionades
A l’escuderia italiana va tocar el tercer Mundial amb els dits, però se li va resistir. Després va venir l’infern de McLaren, amb imatges icòniques com aquella assegut en una cadira al circuit, i més tard el fiasco d’Alpine i el famós pla. Però, de sobte, quan molts el donaven per acabat, quan s’esperava un altre any anodí, Alonso torna a un podi amb un Aston Martin més que solvent i molt competitiu.
És el premi per a algú que sempre ha cregut en si mateix. I també una lliçó per a tothom: el treball i la il·lusió, al final, solen tenir recompensa.
