Article de Pilar Rahola Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
La qüestió de la dona
El monopoli ideològic del feminisme, que redueix la transversalitat de la causa, contamina el debat i pot generar precipitacions matusseres que fan més mal que bé a la causa
És evident que, de la qüestió de la dona, cal parlar-ne cada dia de l’any, i no el dia assenyalat al calendari. Als països democràtics, la xacra letal de la violència de gènere, i la discriminació que es manté amb persistència en tots els estaments socials, obliga a una alerta diària i a una revisió constant de les lleis que ho combaten. I fora de la democràcia, la situació de la dona en dictadura, especialment allà on s’aplica la xaria, esdevé una tenalla misògina que destrueix tots els seus drets i l’ofega fins a extrems impensables. De manera que seran benvinguts tots els articles, debats, reportatges, i etcètera que tenyiran el vuit de març, un any més, de lluita en favor d’una societat lliure de discriminació i desigualtat.
Però, més enllà del llistat reivindicatiu d’aquests dies, potser caldria també trobar espai per a la reflexió crítica, especialment respecte a algunes decisions polítiques que, sota la bandera del feminisme, han provocat danys col·laterals, i els anticossos socials consegüents. D’entrada, el primer dany al feminisme rau en la patrimonialització d’aquesta bandera per part de determinada esquerra, que monopolitza la causa com si fos el seu territori particular, i la fa servir per als seus interessos de partit. Aquest monopoli ideològic del feminisme, que redueix la transversalitat de la causa, contamina el debat i, a més, com ja s’ha vist amb la llei del ‘només sí és sí’, pot generar precipitacions maldestres que fan més mal que bé a la causa.
Podem té tanta urgència per tenir marca pròpia, i per demostrar un nivell de puresa ideològica per damunt de la resta, que ha estat el responsable d’un dany greu a les mateixes dones que cercava protegir. I el pitjor és que, a hores d’ara, encara no ha admès la magnitud del seu error. La causa de la dona no pot ser una pancarta apressada, ni un lema exclusiu, ni un pamflet de propaganda electoral, perquè l’abús ideològic tendeix a minoritzar la causa i allunyar-la dels sectors socials als quals hauria de convèncer. Per dir-ho clar i català, la potineria de la ministra Montero ha estat una munició de gran calibre per als discursos negacionistes de l’extrema dreta, i pel ressorgiment d’un relat protomasclista que tímidament va traient el cap.
Alhora, tampoc no ajuda la imposició de determinats canvis legals, en temes molt sensibles, que novament formen part de la pancarta progressista, però que necessitarien més ‘finezza’ a l’hora d’implementar-los. Em refereixo a una altra llei que ha aixecat polseguera, la llei trans, alguns maximalismes de la qual són molt difícils de pair per a una majoria social. No cal dir que la llei era absolutament necessària, perquè els drets de les persones trans s’han vulnerat secularment, convertides en la darrera baula de la lluita pels drets civils del col·lectiu LGTB. I cal aplaudir la prohibició de les inacceptables «teràpies de conversió», impròpies en qualsevol societat decent. Però si bé la llei avança en drets fonamentals, alguns dels seus aspectes, vinculats als preadolescents i adolescents, són molt més qüestionables, i no per qüestions morals o ideològiques, sinó perquè el debat és complex i està obert.
Canviar de sexe, i començar a fer-ho en edat preadolescent, 12, 13 anys, quan es viuen les angoixes i les crisis d’identitat pròpies del creixement, és una qüestió enormement delicada que no s’hauria d’imposar per la via de la picota ideològica. A més, l’alegria amb la qual s’esborra els pares de l’equació, com si a aquestes edats els fills ja estiguessin completament formats, també és un excés que hauria de merèixer un debat més seriós i complex. Al capdavall, quan es tracta d’infants, cal ser molt prudents amb com s’implementen els dogmes ideològics, o potser es causen més danys dels que es volen resoldre. Canviar de sexe no és una frivolitat, i, tanmateix, s’ha frivolitzat molt en el debat polític, cosa que dona munició, novament, als contraris als drets civils.
Finalment, una qüestió gens menor: la causa de la dona no és una lluita contra l’home, però massa sovint es planteja en termes de confrontació, i aquest és un error de gruix. Tampoc aquí ajuda la patrimonialització partidista, perquè o la causa de la dona és transversal, o és un simple dogma ideològic embrutit per la guerra política.
